Em deia Marga, després de veure una publicació meva en Instagram, que a ella mai se li hauria ocorregut fer una fotografia d’una bicicleta abandonada, embullada en una tanca i unes males herbes. Em va fer pensar: tots tenim ulls, però que diferent mirem, veritat?
Una de les veïnes de la casa d’enfront de l’hotel en el qual treball fa les bugades monocromàtiques; mirar les seves cordes d’estendre és tot un espectacle, meravellós! Jo també separo la bugada (no sempre) de color de la de blanc, ella, la veina, va moltíssim més enllà: avui la de color blau, demà de vermell, ara és el torn de la roba grisa, fins i tot té suficient roba per a fer una només de color groc. A mi em té hipnotitzada, entro expressament en l’habitació número 7, que és des de la qual es veu el seu terrat, perquè ella i la seva roba neta em delectin un dia més.
Parlant també d’això, Marga ara diu fixar-se en les cordes d’estendre, a les terrasses i patis; i m’explicava divertida com una senyora, a la qual posa cara i nom, estén els mitjons per parelles i en la mateixa direcció! No obstant això, Oriol només utilitza el mateix parell, alhora, la primera vegada que els hi posa; després ja els renta i guarda dins un calaix en el qual tot són mitjons solters, sense parella: al matí fica la mà en el mateix i agafa dos, que rarament són iguals, de fet, quan els bessons tornen a trobar-se ell ho celebra somrient. El meu pare moltes vegades els gira i els hi posa del revés, perquè no se sent còmode sentint la costura als peus. Tinc un amic que els vol d’una mesura exacta, just tres dits per sota del genoll; i quan la goma ja no aconsegueix mantenir-los a aquesta altura, s’acomiada d’ells. A les meves nebodes i la María no els importa portar-los turmellers en ple hivern, quan jo, si tinc, busco els més llargs i calentets i desitjo arribar a casa per a posar-me’ls per sobre del pijama!
Feu bugades monocromàtiques? Us fixeu en les persones i en els seus mitjons? Jo a la primera pregunta, després de conèixer a la veïna de davant, crec que haig de respondre que no. A la segona, en canvi, responc amb un sí: miro com són… crec que uns mitjons diuen molt de la persona que els porta. Tant com ho fan les nostres bugades!
