Més o menys a la meitat de la lectura vaig penjar un post a les xarxes on textualment deia, referint-me al llibre que avui us vull recomanar: “Encara no sé com definir-lo, però em té absolutament atrapat”. Aquesta frase anava acompanyada d’una fotografia de la portada. Una història real, de Kate Reed Petty.
El problema és que, després d’haver-lo llegit, encara no em sent capaç de fer aquesta definició. La veritat és que, deixant ben clar que és una novel·la absolutament genial, tinc dificultats per adjudicar-li qualque adjectiu rotund.
Per altra part, però, i pensant-ho bé, això mateix dona una idea de l’excepcionalitat de la novel·la. Trenca esquemes, i per als lectors afamats com jo mateix, això sempre és una bona targeta de presentació.
No vull embolicar més la troca. Anem, llavors, a resumir l’argument:
Després d’una de les festes llegendàries de l’equip de lacrosse d’en Nick Brothers, dos nois de l’equip gallegen del que van fer amb una noia que portaven a casa, borratxa i sense coneixement. Les acusacions d’abusos no triguen a escampar-se, però la noia no és capaç de recordar què li han fet. Això li provoca una fractura interior que procura amagar sota una capa d’intel·ligència i humor irònic. En Nick, que no ha intervingut en els fets, no ho oblidarà mai. Quinze anys després el que va succeir aquella nit escampa encara la seva ombra.
He reduït força la sinopsi argumental de la contracoberta que, com em passa sovint, em sembla que no fa justícia a la complexitat i riquesa de la novel·la. Si més no amb això ens hem de quedar. Seria imperdonable anar més enllà.
Abans he emprat la paraula “complexitat”, però no vull donar en absolut una falsa impressió. La novel·la és complexa, és cert, però això no vol dir que sigui difícil de llegir. Ans al contrari es llegeix amb fluïdesa, amb ànsia, amb la intriga constant de no saber on anirà a parar. I és que hi trobem molts vessants diferents en la història. Des de les festes tòpiques dels estudiants nord-americans a la introspecció psicològica, tot passant per blocs narratius que voregen el gènere negre o la novel·la victoriana de misteri. Així i tot, i això resulta extraordinari, hi ha una unitat en la narració i tots els elements que la conformen encaixen perfectament fins a un desenllaç absolutament colpidor.
Tinc por que aquesta ressenya no sigui gaire reeixida, però tampoc crec que pugui desvelar gairebé res més. El que si puc afegir, i malauradament resultarà potser massa críptic, és que el relat dels fets pot ferir tant com els fets mateixos. Allò que es converteix en el relat, diguem-ne oficial, pot esdevenir una tortura més. D’això també se’ns parla a Una història real.
Com podeu veure no he intercalat cap cita textual en aquesta ressenya. El motiu és que no sabia quin paràgraf escollir. La narració camina per viaranys tan diversos que qualsevol cita suposaria donar-ne una falsa idea. Però, si més no, puc aportar-vos el què van escriure al seu moment els crítics del New York Times i de The Guardian:
“Embruixadora (…) Petty salta de gènere a gènera a la velocitat del llamp per mostrar com el trauma treballa en nosaltres, modelant la nostra experiència…”
“Una exploració poderosa i provocadora sobre com la manipulació de les històries pot modelar les nostres vides.”
No cal, és obvi, afegir-hi res més.
