Quan una dona està embarassada, a mesura que la panxa li creix, veu com el seu melic es transforma. Mentre aquesta primera llar del bebè va guanyant espai, l’esquerda que en un altre moment la connectava a ella amb la seva progenitora, va aplanant-se. Crec que tal vegada és, durant aquests 9 mesos, quan qualsevol dona que hagi estat embarassada experimenta la sensació del que significa deixar de ser el melic del món.
Per molt que aquesta dona es miri la panxa buscant aquest centre del món, del seu món, és tal la transformació que el cos humà experimenta per a donar lloc a una nova vida que aquest arriba a desaparèixer. Una sàvia lliçó la de preparar a la futura mare per al que signifiquen, no sols la maternitat, també l’estimar a algú més que no sigui una mateixa. En una societat acostumada a mirar-se el melic com per a recordar-nos que som el centre del món; ho som?? no estaria res malament un simulador en el qual tots poguéssim, les que l’hem viscut recordar-la, els i les que no experimentar-la, aquesta sensació de veure que el melic s’esvaeix, passa a ser pla, mentre el nostre amor creix. L’amor cap a algú més que no siguem nosaltres passa a ser una cosa natural, com néixer amb melic.
I de melics, com de panxes i d’egoismes, hi ha de molts tipus. Es diu que tots tenim un… així que en una certa manera és comprensible que no ens resulti senzill apartar la vista d’ell: hi ha qui ho deixa al natural, uns altres es tatuen algun motiu que té un significat especial, fins i tot pot arribar a lluir algun ornament, el petit centre del nostre cos.
Però sabeu en què penso? Penso en aquests borrissols, de les samarretes i els jersei que inevitablement, per molt que estiguem mirant-nos el melic, entremaliades elles! se’ns colen.
Pot ser que la seva finalitat sigui la de recordar-nos que, per molt que el melic sigui el centre del nostre cos, i que nosaltres ens creguem el centre del món, hi ha vida més enllà; una vida de connexions, una vida en la qual una pelussa pot arribar a provocar un canvi. Si una cosa tan petita, i en principi insignificant, altera el nostre centre, per què creure que nosaltres ho som entre milions d’habitants del planeta?
