Els espanyols, tots els espanyols tenguin la ideologia que tenguin, siguin d’esquerres o de dretes, estan dividits entre aquells que segueixen i donen continuïtat amb el seu vot i amb les seves accions quotidianes al mandat transmès per Francisco Franco al seu llit de mort a Joan Carles I. I aquells que, hi lluitin en contra o s’hi mostrin contraris, no estan d’acord amb aquest mandat franquista traslladat al futur monarca de la fatídica branca espanyola dels Borbons. Per tal de visualitzar-ho millor ens hem de traslladar al documental coproduït per France 3 i TVE que, davant l’evidència aclaparant del resultat de la curosa investigació, la cadena del règim va furtar als telespectadors espanyols. Ho conta el mateix rei emèrit en el documental titulat “Yo, Juan Carlos I, rey de España”. Poques hores abans de morir, el cruel dictador Francisco Franco va agafar amb la seva mà sarmentosa que es començava a refredar i a tornar-se rígida, la mateixa mà que havia firmat sense transpirar cap gota de suor centenars, milers de condemnes a mort; la mà jove de Joan Carles i li va exigir, li va pregar, que preservés -aquesta és la paraula exacta dita pel propi receptor reial de l’ordre, del mandat- la unitat d’Espanya: “Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España”. Per tant, davant aquesta ordre, d’aquest mandat pronunciat per un dels majors dictadors europeus de la història que va provocar amb la seva traïció a un govern legítim la destrucció d’un país, la mort de milers i milers d’espanyols i d’espanyoles, entre ells el poeta i dramaturg Federico García Lorca, només hi ha dues opcions: o formar-ne part o intentar trencar la cadena. Oposar-t’hi, al mandat vull dir, o a estalonar el mandat franquista. No hi ha volta de fulla. No hi ha solucions intermèdies. Ens ho va deixar ben dit Francis Scott Fitzgerald a la novel·la El gran Gatsby, amb la mateixa exaltació tossuda: “Només hi ha els perseguits i els perseguidors, els enfeinats i els cansats”. O formes part dels perseguits o formes part dels perseguidors. O formes part dels contraris al mandat de Franco o formes part de la cadena humana dels seguidors del mandat de Franco que, com en la pel·lícula del director suec Ingmar Bergman El setè segell, participen de la Dansa de la Mort, allà, a la carena de la història, agafats de la mà i sent arrossegats per la portadora de la dalla que els guia en el darrer viatge davant la mirada perplexa i alleugerida de Josep que ho explica a Maria amb molta por i certa devoció: “Damunt seu hi ha el cel turmentós. Pugen junts la carena (…) La Mort, severa, els convida a dansar. Avancen agafats de la mà formant una llarga cadena i comença el ball. Davant de tot hi va la mateixa Mort amb la dalla i el seu rellotge d’arena. (…) Ja marxen tots, cap a l’obscuritat, en una estranya dansa. Ja marxen fugint del dia i de la claror, mentre la pluja neteja els seus rostres, solcats per la sal de les llàgrimes”. Diu Isak Dinesen, també dels països escandinaus del nord, que “tot es cura amb aigua salada: amb suor, amb llàgrimes o amb la mar”. De la mateixa manera que ens van furtar la visió del documental que ho explica, tampoc no ens van deixar plorar els morts de la Guerra Civil i vessar llàgrimes curatives. Ni tampoc plorar els morts provocats per la dictadura franquista. Ni tan sols ens van deixar plorar els morts de la Transició i els van furtar poder participar en la inevitable dansa ja que molts continuen enterrats en una cuneta. Ara, els components del règim del funest mandat, continuen volent que no plorem els morts de la presumpta democràcia, qualificada com a defectuosa segons el prestigiós índex de The Economist, ni tampoc els empresonats, els exiliats, els inhabilitats, els sancionats, els espiats, en definitiva, els perseguits per no preservar el mandat de Franco. Es continuen agafant de la mà i la corrua de la dansa macabra té l’extensió de les parets seques de Menorca, del mateix diàmetre de la Terra. Si formes part dels perseguidors comprova que les teves mans no estiguin tacades per la sang de tots aquests morts.
PRESERVAR. Guardar d’un dany; evitar que passi; castellà preservar. La creu de flors… preserva la gent de la casa dels mals esperits, Bosch Rec. 30. Del llatí praeservare, mateix significat.
