Hi ha dies en què viuria en una dutxa. I per dutxa no em refereixo a l’espai físic, sinó al moment.
Dies de ressaca, física o emocional; dies de sentir el cos amb una fina capa d’alguna cosa que no vull continuar carregant; dies d’immensa felicitat en els quals l’aigua recorre el meu cos i em fa sentir encara més afortunada i lleugera.
A dies trio començar el dia amb aquest moment d’intimitat en el qual em despullo de qualsevol altra cosa que no sigui jo: ni robes, ni pensaments, ni veus externes a la del meu ésser. I llavors estan aquests altres en els quals el meu moment és, gairebé, en acabar el dia: com si l’aigua fos una goma Milán (no m’importa si verda o blanca) que em converteix en full en blanc i aquí, ara que penso, tal vegada no acabo el dia… començo un nou.
Si hagués de triar entre la dutxa d’estiu i la d’hivern, complicat: arribar de treballar o després d’aquestes migdiades en les quals el sofà sembla engolir-me i la suor forma part de cada racó del meu cos, un dia de platja o barca, una nit en la qual sembla faltar l’aire perquè la humitat del Mediterrani es fa propietària de la casa. O bé despullar-me, tal vegada sense estufa en el bany, sabent que el premi serà l’aigua calenta que farà pujar la meva temperatura corporal, tornant al món exterior rosada i fent olor de llar.
Mai he estat d’omplir la banyera, trio dutxa! No fa molt veia, per casualitat, una escena de Friends (de la qual tampoc he estat mai molt) on Monica intentava convèncer a Chandler de les múltiples propietats d’un bany reparador, al que ell responia dient-li que no li veia cap, més enllà de ‘la sensació d’estar en remull amb la teva pròpia ronya’. Però reconec, com Chandler després d’haver gaudit d’un preparat per la seva noia, que un cert encant tenen, els banys.
Encara així jo sóc, clara i descaradament, fan de les dutxes: amb música, en silenci a la fi després d’un llarg dia; amb aquest xampú que olora tan bé, i que tanta escuma fa. Amb finestres des de les quals mirar a l’exterior sabent-me en el lloc en el qual em quedaria a viure. Perquè hi ha dutxes, moments, que són casa, en els quals podria viure i ser feliç eternament.
