Al meu poble natal de Tarascon-sur-Ariège, una antiga família de negociants en vins, hi segueix preparant i comercialitzant tan a la regió com a l’estranger, el famós hipocràs. Es tracta d’un vi que va triomfar durant l’Edat Mitjana particularment a, Occitània, França, i als territoris de la Corona d’Aragó. Conten que la recepta d’aquesta barreja la va crear el metge grec Hipòcrates cap al segle V abans de Crist i que foren els Croats els que dugueren la seva formula a Occident quan tornaren de la primera Croada el juliol de 1.099. Tenia com a principals ingredients: el vi i la mel on s’afegia algunes espècies com la nou moscada, la canyella i el clau.
A aquest vi especiat d’agradable sabor li atribuïen virtuts tonificants pels malalts i afrodisíaques per a les senyores disconformes així que aviat es va posar de moda entre els nobles i vilans. El consideraven una “autèntica poció màgica”. Normalment se servia tebi, com a aperitiu o per a la sobretaula i també per a moments especials com ara les justes trobadoresques a les què els occitans eren molt aficionats. Entre els seus adeptes més famosos podem citar Gastón Fébus, Comte de Foix i Vescomte de Bearn al segle XIV, l’escriptor, metge i humanista francès del segle XVI, François Rabelais autor de “Gargantua i Pantagruel”, el rei de França i de Navarra Enric IV assassinat el 1610 així com Lluís XIV, “el rei sol” i molts d’altres. Passat el segle XVIII sembla que aquell vi va caure en l’oblit.
La recepta de l’hipocràs produït al meu poble és una mica més sofisticada i s’elabora amb un vi negre de qualitat, alcohol, plantes aromàtiques, pètals de roses, espècies com ara gingebre, cardamom, claus i caramel. Fa uns 16 graus. És aconsellable beure’l molt fresc a l’aperitiu per acompanyar un deliciós foie-gras. També es emprat pels millors cuiners dels restaurants de la regió per a l’elaboració de plats com per exemple l’exquisit “magret de canard” al suquet d’Hipocràs. ”. Fa uns anys que ja és molt apreciat per un turisme gastronòmic que ha descobert les meravelles d’aquella regió allunyada dels circuits més massificats que es completa amb la visita a les nombroses coves prehistòriques on poder admirar unes pintures molt ben conservades. A més, gràcies al parc pirinenc de l’art prehistòric amb el seu museu inaugurat el 1994, es fa possible descobrir i compartir la vida dels primers habitants d’aquell indret (magdalenians 12.000 anys abans de Crist) gràcies a uns tallers d’animació molt ben representats.
Malgrat que es coneguin diverses receptes de l’hipocràs, a Espanya la més famosa és la que va donar a conèixer l’anomenat Ruperto de Nola al seu “llibre del Coch”. No se sap amb certesa si aquest cuiner dels reis d’Aragó era napolità o català. Però la primera edició d’aquell llibre aparegué en català l’any 1520. La recepta posava: “canyella cinc parts, claus tres parts, gingebre una part, vi mig de negre mig de blanc i sucre. Es bullia i és colava.”
Hem d’assenyalar que a la regió dels Alps i a Alemanya es beu l’anomenat “glühwein” o vi especiat que es consumeix calent sobretot els dies de les festes de Nadal. Record quan a la meva infantesa els vespres glaçats d’hivern els meus pares bevien aquest vi calent al que ma mare només hi afegia canyella, clau i sucre, els reconfortava i els feia cantar. Era una beguda ben casolana i ben tradicional a aquell poble de muntanya on els hiverns eren llargs i mal de passar.
