“Això no és un llibre sobre tuberculosi, és un llibre sobre la vida d’una gent connectada pel fil invisible de la mateixa malaltia, alguns en el temps i d’altres com en Txèkhov i la Mansfield, espiritualment.”
Amb aquest paràgraf de La plaga blanca, d’Ada Klein Fortuny, ja ens queda clar quina és la temàtica del llibre. Però, sense cap mena de dubte, això no és prou. Allò que us vull transmetre és la genialitat d’aquest assaig breu que, tot partint de la malaltia que patiren sis grans escriptors (Paul Éluard, Salvat-Papasseit, Kafka, Katherine Mansfield, Txékhov i George Orwell) ens analitza la seva obra, ens aporta les seves veus, ens fa viure les seves vides marcades, o almenys condicionades, per aquesta plaga blanca.
“La malaltia defineix l’home, però el caràcter de l’home defineix el curs de la malaltia. Es pot separar una cosa de l’altra? Davant la mateixa desgràcia, estem predisposats a encarar-la d’una o altra manera? (…) No ho sabrem mai però tinc una teoria.”
Aleshores, el llibre és una brillant exposició d’aquesta teoria. Us puc prometre que he gaudit molt amb totes i cada una de les seves pàgines, i, per cert, a tots els que no esteu acostumats a llegir assaig us he de dir que no patiu, que La plaga blanca és tan apassionant com la millor de les novel·les que hàgiu tingut a les mans.
Ara em cal fer-vos un comentari anecdòtic però, al meu entendre, prou significatiu. L’havia sentit elogiar molt, quan a la fi el vaig llegir em vaig quedar estupefacte. No em podia creure el que se’ns explica de l’autora:
“Ada Klein Fortuny és un pseudònim, un nom de ploma. Nascuda el 1975, és metge i treballa fent recerca en malalties infeccioses. La plaga blanca és el seu debut literari”.
La meva sorpresa no va venir per l’ús d’un pseudònim ni per la professió, el que no em podia creure és que una veritable joia com aquest assaig fos la seva primera obra. Amb un llenguatge absolutament suggestiu, amb una estructura gairebé màgica i amb una munió de conceptes portentosa, el que t’esperaries és que fos l’obra de, com a mínim, una catedràtica de literatura comparada amb una extensa llista de publicacions. Però la literatura t’ofereix aquests regals imprevistos i ens dona la lliçó que cal no jutjar per les aparences inicials. Mai.
Per altra banda, abans he comentat que l’assaig era breu. Ho és efectivament, però em fa corgelar només pensar l’enorme recerca que hi ha al darrere. Endinsar-se dins aspectes gairebé desconeguts de sis escriptors més que coneguts ha d’haver suposat una feina extraordinària. Sortosament, els resultats són, i perdonau-me tants superlatius, magnífics. Ada Klein ha escrit una gran obra, molt gran.
He quedat tan fascinat amb la lectura que, conscient de les meves migrades capacitats, he de recórrer a paraules alienes. Concretament les de Santi Roura a L’escriba:
“De veritat us dic que no us deixeu perdre La plaga blanca que, en clau d’assaig, fa un autèntic i valuosíssim cant a la vida. Si la llegeixes, tot i el tema tan punyent que tracta, t’aconsegueix bressolar (tan necessari en aquests temps que vivim tan perillosament). Segur veureu com la setena de les seves veus, que és la de la pròpia Klein narradora, aconsegueix elevar-se poderosament per sobre de la gandula en què us semblarà trobar-vos estirats escoltant-la i és capaç de penetrar dins la vostra memòria per restar-hi per sempre.”
Res hi puc afegir. Només una frase que sabreu col·locar en el seu context quan, com esper que feu, llegiu el llibre.
“És per això que s’adora els espiadimonis”.
