Aquesta passada setmana l’estat profund (mencionat moltes vegades amb la forma anglesa Deep State) s’ha manifestat amb total impunitat i desvergonyiment per Espanya des d’un cap geogràfic (Sanxenxo, Galícia)- a l’altra (Sant Joan Despí, Catalunya) com si volguessin fer notar el seu poder i recordar-nos la seva capacitat de fer mal. Paral·lelament he consumit d’altres notícies de la realitat contemporània més intel·ligents com ara l’entrevista feta al diari El País a l’escriptor francès i professor a la Universitat París XIII Ivan Jablonka arran de la publicació a Anagrama del seu llibre Història dels avis que no vaig tenir: “Els nazis van guanyar; n’hi ha prou de veure com van transformar Europa”. Són molt interessants el títol del llibre i el titular de l’entrevista perquè ens fan replantejar la idea de victòria i de derrota que ens ha llegat la història. Segons les cròniques acadèmiques i la repercussió fluvial d’aquestes els nazis de l’Eix van ser derrotats i humiliats pels Aliats que els van imposar unes condicions draconianes. Adolf Hitler es va suïcidar en el seu búnquer, Mussolini va ser penjat públicament enmig d’una plaça i van caure sobre el Japó dues bombes atòmiques que van fer claudicar el seu diví emperador. Els nazis supervivents van ser jutjats al famós judici de Nuremberg i Alemanya va ser esmitjada en dos blocs que també van partir Orient i Occident. Aquesta és la versió pobra de la història. La versió més superficial. La realitat, més de 75 anys després, és que Adolf Hitler va guanyar la guerra a costa del sacrifici personal i també va derrotar el sentit tradicional de la història.
Encara és més lacerant el cas d’Espanya. Franco va guanyar la Guerra Civil espanyola -o Guerra dels Tres Anys, com s’estimava més anomenar-la l’historiador Jaume Vicens i Vives-, va guanyar la Transició i està guanyant per golejada la democràcia que ha estat degradada, per aquestes i d’altres raons, a democràcia defectuosa. Ho vaig dir en un article anterior. Franco va fer un mandat a Joan Carles I. Aquest el va transmetre a Felip VI. La mostra de la victòria absoluta de Franco en el temps és que no només la dreta espanyola ha fet seu aquest mandat, sinó també l’ha fet seu el PSOE i bona part de Podemos. Només els independentistes catalans i les esquerres perifèriques s’hi han rebel·lat i són els partisans, els maquis, que lluiten contra el franquisme, contra el nazisme que, segons el prestigiós historiador francès d’origen jueu impera a Europa. No és una opinió personal i, per tant, subjectiva. Espanya ha vist degradada la seva qualitat democràtica segons el prestigiós barem de Th Economist. De democràcia plena ha passat a democràcia defectuosa. Que és una manera de dir que si, com a ciutadà espanyol integrant d’aquesta societat, creus en aquesta democràcia és que ets un demòcrata defectuós. El triomf absolut del franquisme ha de ser recordat i escenificat de tant en tant perquè no oblidem el seu poder. El rei emèrit, després d’haver-se demostrat que ha defraudat la hisenda espanyola, ha cobrat comissions il·legals, entre d’altres immoralitats d’una institució inviolable nomenada per Franco que havia de ser exemplar; es passeja entre aplaudiments populars i navega per les fredes aigües atlàntiques mentre el cantautor que va denunciar amb les seves cançons la realitat no pot regressar al seu país a pesar que els jutges europeus diuen que no va cometre cap delicte. Els socialistes aplaudeixen amb les orelles i fan declaracions cosmètiques. Podemos no surt del govern. Per què tota aquesta por? Perquè Franco es viu i és igual que el treguin del Valle de los Caídos perquè no hi havia ningú dins la tomba. Perquè el franquisme ha guanyat d’una forma aclaparant. Perquè la por ha anestesiat els covards, els ha convertit en esclaus cortesans que traeixen les víctimes de la Guerra Civil, de la Transició i de la democràcia defectuosa. El comissari Villarejo diu a TV3 que el govern del Partit Popular va manipular les eleccions catalanes, va difamar amb proves falses els rivals polítics, els va espiar i va violar els principis democràtics. Tot per tal d’obeir el mandat de Franco. Què fan els socialistes? Com a bons alumnes, espien amb el programa Pegasus els seus rivals polítics. “Tanto monta, monta tanto Pedro como Mariano”. Una periodista demana al rei si donarà explicacions a la ciutadania. El rei se’n fot i es posa a riure de manera sinistra. Tots miren cap a l’infern i Franco els acarona el llom amb les mans ensangonades.
FOTRE. Tenir acte carnal. En llenguatge grosser: riure’s, burlar-se. A Menorca existeix la dita: “Fot qui fot, i viva el rei”: vol dir que el vencedor fa el que vol.
