Potser la diré grossa, potser ja de bon principi l’esguerraré, però avui us parlaré del que per a mi és la història d’un enamorament. Un enamorament més enllà del desig, amagat sota passions evidents, torrencial, portat als límits més extrems. Un enamorament mai expressat però no per això menys evident.
Sé que no seré capaç d’explicar-vos els motius d’aquesta afirmació inicial sense desvelar més del compte la trama de la novel·la, així que no tinc altre remei que esperar que em feu confiança i que, en llegir la novel·la, hi estigueu d’acord.
Estic parlant d’El mar de cap per avall, de Pep Puig. Una novel·la, en parer meu, tan extraordinària com inquietant, tan intrigant com pertorbadora.
És hora ja de donar-vos a conèixer l’argument, tot advertint-vos que aquesta breu sinopsi no recull ni de bon tros tot el mar de fons, els sentiments creuats, l’exasperació de les emocions, que trobareu a la novel·la.
Després de separar-se, el Marcel s’instal·la a Altafulla, un poble de la costa que en ple hivern està pràcticament desert, cosa que ja li va bé perquè busca solitud. A poc a poc, però, va entrant en la petita comunitat de baix-a-mar, un grup pintoresc al centre del qual hi ha el Fran i la Marie, i els seus fills, una família que aviat el Marcel sentirà com a pròpia malgrat l’atracció que sent per la Marie. L’arribada un any més tard de l’Edu, un músic de jazz aparentment sense passat, destruirà aquesta petita bombolla que el Marcel ha construït i alterarà la vida de tots els personatges de manera definitiva.
De qualque manera, El cel de cap per avall indefugiblement m’ha recordat Teorema, de Pasolini. Un personatge nouvingut, enigmàtic, resulta ser devastador. Però si a l’obra de l’intel·lectual italià l’arribada del misteriós jove posa en qüestió la visió burgesa de la família, a la novel·la de Puig trasbalsa i ensorra la família bastida entorn de l’amistat en què aquest grup de solitaris, mig bohemis, mig somniadors, s’han refugiat.
Potser seré, altre cop, massa agosarat, però no me’n puc estar de dir-vos que estem davant una novel·la en què l’acció -qualsevol acció- no és gratuïta sinó que respon acuradament a la psicologia de cada un dels personatges. A El mar de cap per avall els dubtes, les tensions, les ferides que s’arrosseguen, les pulsions emocionals, els silencis, la negació dels sentiments són el desencadenant dels fets, i de rebot la causa del pas d’una atmosfera espurnejant a una situació d’asfíxia aclaparadora feta de mentides i veritats amagades.
Hi ha moments de veritable desolació, escenes d’una tristesa infinita, diàlegs dolorosos, frases com a ganivets…
“Que absurd voler ser amic d’algú que no vol ser amic teu”
“No em vull enganyar; però jo crec que en aquells moments, tots dos érem més o menys conscients que estàvem protagonitzant un duel”.
Tot rellegint el que acab d’escriure em fa por haver-vos donat una idea falsa de la novel·la. Malgrat la intensitat de la narració -o potser gràcies a ella- la lectura és absolutament engrescadora, et permet sentir els alts i baixos, les giragonses sentimentals dels personatges, et fa viure amb absoluta versemblança situacions de tota mena i, és que en definitiva hi ha veritat en tot el que se’ns narra. Veritat i tragèdia, i comèdia…i una espurna d’esperança. Esperança sense necessitat de redempció. No és poc. I així em cal cloure la ressenya amb una cita famosa de Camus: “No crec en déu, m’avorreix”. En llegir El mar de cap per avall, com esper fareu, ho entendreu.
