Ja he tornat de França, dolç país de la meva infància com diu la cançó del que fou el gran poeta i cantant Charles Trenet. Un bany de records de joventut compartits amb molta nostàlgia i tendresa amb la meva germana – l’única que em queda-. Viu a Tolosa de Llenguadoc situat a cent kilòmetres del nostre poble Pirinenc de Tarascon. Era el seu aniversari -vuitanta anys-. Una festa molt senzilla, com a mi m’agraden, plena de sentiments sense parafernal preparada per a la seva única filla, una eminència en el domini de la recerca contra el càncer. Vàrem brindar amb alegria i vàrem cantar el himne de la nostra estimada pàtria natal de l’Ariège, alçant la nostra copa plena del millor xampany francès i perfumada amb una violeta cristal·litzada, flor símbol de la vila de Tolosa. Quina emoció! Hauríem de poder aturar per sempre aquests moments de felicitat. A més, no sé per què, en aquells instants va venir-me a la memòria la poesia de mossèn Jacint Verdaguer; deu ser que com ell, la flama de l’estimació a la pàtria natal roman sempre encesa al nostre cor.
Varen ser uns dies plens d’activitats, de passejades per boscos on el sol tot just penetra la densitat del ramatges, poblats d’arbres centenaris, pollancres gegantins, roures de troncs enormes, freixes, falgueres, cireretes de bon pastor molt més abundants que a la Serra de Tramuntana de Mallorca, avellaners com mai n’havia vist de tan enormes i les escorces d’alzines grandioses i habitades per uns bolets coneguts com a “d’esca” ( en francès amadouviers). Es tracta d’uns fongs patògens per als arbres sobre els quals creixen i no comestibles en forma de peülla de cavall. Són coneguts per l’ús que se’n fa com a esca per fer foc ja des de la Prehistòria. Així mateix, aquests fongs varen ser emprats per elaborar les metxes dels encenedors utilitzats pels soldats francesos a la primera guerra mundial. Record que el meu sogre felanitxer que era molt fumador tenia un d’aquests encenedors. No necessitava ni gas ni benzina i sempre l’utilitzava quan anava a pescar amb el llaüt fa anys quan encara hi havia peix a la costa de Porto Colom.
Tota aquesta naturalesa exuberant era amenitzada per la simfonia de cants d’ocells de tota mena acompanyada del murmuri de les aigües d’unes fonts errants. Un autèntic paradís! Un magnífic remei que m’ha desintoxicat de la massificació que patim a Mallorca. I no és que no hi hagi turisme per aquelles contrades, però és silenciós, respectuós i sobre tot més espargit. Quin goig!
Després de la visita al nostre poble natal i a la tomba dels nostres éssers estimats, vàrem dinar al vell restaurant “Le Vieux carré” d’una truita anomenada “arc-en-ciel” una varietat salmonada que habita als llacs de les muntanyes pirinenques. Té una carn fina i deliciosa. Avui dia també se’n crien a algunes piscifactories a prop del poble.
Un altre dia tocava passejar pels carrers de la vila de Tolosa on sempre m’agrada tornar a visitar la basílica Saint Sernin –aquest nom és una alteració de Sant Saturní- situada a prop de l’institut on vaig estudiar. És tracta de l‘església romànica més gran que es conserva a França. Les seves dimensions majestuoses estaven destinades a acollir els nombrosos peregrins que anaven a Santiago de Compostela per aquesta ruta anomenada Via Tolosana. Però abans d’esdevenir una etapa ineludible de la Via Tolosana, l’església Saint-Sernin fou construïda per acollir les relíquies de Saturní, primer bisbe de Tolosa, que predicà abans de morir màrtir. La història conta que l’any 250 després de Crist, sacerdots pagans demanaren a Saturní de participar al sacrifici d’un toro en nom de l’emperador romà. El cristià és negà i el formaren a la cua de l’animal que l’arrossegà pels carrers provocant-li la mort. El carrer del “Taur” que va de l’església fins a la Plaça Major ( Place du Capitole) sembla que recorda aquest esdeveniment. A partir del segle IV, es construeixen varies esglésies per acollir les relíquies del sant fins a l’edificació de la basílica actual al segle XI. La basílica Saint Sernin és guardiana de mil i un secrets, relíquies de sants i tresors, una joia de l’arquitectura romànica que val la pena visitar.
I quants de pobles medievals a tots els voltants de la regió. Testimonis d’un passat no sempre pacífic on les guerres de religió entre catòlics i protestants eren a l’ordre del dia. Encara perduren nombroses cases amb entramats de fusta. Al poble de Durfort, famós per la indústria del coure des del segle XV s’hi pot visitar un museu on es poden veure la fabricació de tota classe d’objectes amb les tècniques emprades al llarg dels segles. A Sorèze, hi trobam una impressionant i antiga abadia benedictina fundada l’any 754 que al segle XVII esdevingué una escola real militar de fama internacional. Gaudeix d’un magnífic parc i d’un museu on es pot admirar uns tapissos de colors vius de paisatges i animals teixits a partir d’uns dibuixos del monjo benedictí Dom Robert (1907-1997). Una autèntica meravella! Tots els pobles de la regió tenen coses per descobrir com ara també vestigis d’antigues indústries com la del vidre o del cuir i una ruta per admirar una varietat excepcional de colomers, tan des d’un punt de vista arquitectònic com de la seva història. N’existeixen un 1.700 en el departament del Tarn limítrof amb el de Tolosa.
I quantes emocions varen aflorar a la nostra memòria recordant aquelles frases plenes de saviesa que pronunciava la nostra mare en occità i que no vàrem poder valorar perquè ens inculcaren a l’escola que el francès era la nostra autèntica llengua materna. Quina incultura! Sort de que amb el temps hem pogut reparar aquesta injustícia.
