Ulls de nit Per Eduard Riudavets

 

Vaig conèixer l’autora en un club de lectura en què em vaig colar, a la biblioteca Agustí Centelles de Barcelona. Ella conduïa la tertúlia sobre l’excel·lent Estimada Mirta de Maria Escalas, a la qual també vaig “desvirtualitzar” aquell mateix capvespre.

Estic parlant de Sílvia Cantos. No cal ni dir que ensoldemà ja tenia a les mans la seva novel·la Ulls de nit.

He de confessar-vos que d’entrada la fotografia de la coberta em va fer un poc enrere, però sortosament vaig vèncer la prevenció, absurda per altra part, i no em vaig perdre aquesta bona novel·la. Us ho he volgut comentar, no fos cosa que us passés el mateix.

Però deixem estar ja les anècdotes i anem per feina. Vet aquí un breu resum de l’argument.

Un viatge a la vila italiana de Positano canviarà la vida de la Lia completament. Descobrirà el sexe i l’amor, no obstant això fins i tot les millors històries no duren per sempre. Les absències condicionen el seu caràcter, però tot i que les amistats i els llibres omplen el seu dia a dia, li resta una buidor amagada i una espurna d’esperança…

Si us hagués de definir la novel·la, no dubtaria en dir-vos que tracta de les traves que la vida sovint ens fa construir i que ens impedeixen assolir allò que veritablement desitgem. És naturalment la meva molt personal interpretació, tal volta errada, així que us convid que en faceu la vostra. De segur, hi trobareu molts matisos i enfocaments que m’han passat per alt.

Per altra part, és també una novel·la sobre la pèrdua, sobre l’amistat, sobre la soledat. No és precisament una novel·la romàntica, però el romanticisme no hi és absent, no és una novel·la eròtica, però l’erotisme hi és ben present. Tanmateix, sense cap mena de dubte és un cant d’amor a la literatura, al poder i al conhort que proporcionen els llibres, i, potser no d’una manera tan clara, és també un llibre sobre la família en el sentit més ampli possible.

Escrita en diferents plans temporals, la figura de la Lia ho amara tot. Amb ella vivim el dolor i l’amor, el desig i la por, l’aïllament i el trencament, la negació i la superació.

I no ho oblidem, és una dona la que ens parla, una dona que analitza les seves mancances i ens diu que “inconscientment havia decidit aïllar-me emocionalment d’aquells que no formaven part del meu cercle més íntim” amb la mateixa naturalitat que ens detalla, sense ridículs eufemismes, els màgics moments de plaer: “Sense deixar de besar-nos, vaig notar com el seu sexe ple entrava dins del meu amb sorprenent facilitat, i em regalava una sensació d’ingravidesa”.

No entraré ara, ni fer-hi prop, a tractar sobre si la literatura feta pet dones té les seves pròpies característiques. És un debat que supera àmpliament els meus coneixements i l’objectiu d’aquestes ressenyes setmanals. Només som un bon lector, però sí que us puc dir que tot llegint Ulls de nit he sentit, des de la primera a la darrera pàgina, que era la Lia qui em contava la seva història. Més enllà d’això, res hi puc afegir.

Arribats a aquest punt, no me’n puc estar de comentar-vos que és una novel·la àgil, amb gran fluïdesa per mor de constants diàlegs força vius que fan plaent la lectura.

No vull desvelar res més de la trama. Si més no, deixau-me acabar, com faig sovint, amb un cita textual, breu aquesta vegada, que consider prou rellevant.

Fugint d’un present inhòspit havia trobat un somni, una història que va canviar el meu món”.

P.S.

Mai agrairé prou a la Sílvia Cantos haver-me donat a conèixer el Roberto Innocenti.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.