Negra i… diferent. Amb aquestes paraules vaig definir, en un post a les xarxes, la novel·la que avui us comentaré. Halley 2042, d’Anna Carreras i Aubets. I efectivament és una novel·la negra, però alhora és diferent, perquè, entre altres coses, l’autora fa un salt mortal i en capgira l’estructura clàssica. Ens arriba primer, molt abans, la intriga que el crim. Patim pel que succeirà sense saber-ne el què. Així i tot, de qualque estranya manera, la narració t’atrapa i et porta sense respir cap al desenllaç que, malgrat totes les pistes que et trobes pel camí, és absolutament inesperat.
Ara pertoca un breu resum de l’argument. La Laia i en Lluís són germans i viuen junts. Farts de sentir enrenou sexual al pis del costat, en Lluís exigeix a la Laia que li canviï l’habitació. Ell treballa en un forn i es lleva d’hora. Ella, que escriu contes i no té horaris, accepta el canvi, però no es pot creure que l’entranyable veïna nonagenària tingui una vida sexual tan activa i sorollosa. La resolució d’aquest misteri és el moll d’os de la novel·la.
Sé o, millor dit, he sentit dir que el concepte de novel·la negra ha evolucionat molt, i certament n’he llegit moltes amb característiques força diverses, per això mateix em fa por adjectivar-les. Si més no, gosaré dir-vos que a Halley 2042, el component psicològic és fonamental. No només els fets, sinó sobretot com els viu la protagonista, com els interpreta i analitza, el ressò que desperten en ella, són elements cabdals de la novel·la.
La Laia és qui ens narra el que succeeix en primera persona, tot i que de tant en tant apareix una veu misteriosa que puntualitza, complementa o aclareix alguns trets d’un altre personatge. Som ben conscient que possiblement som massa críptic en l’explicació, però és que no vull anar més enllà. L’engranatge de la narració està tan ben ajustat que qualsevol paraula sobrant podria malmetre’l. Així que us haureu de conformar amb el que fins ara us he explicat, només gosaré traslladar-vos la veu de l’autora en una entrevista a El Núvol:
“Un escriptor està permanentment incòmode, sí. Els romàntics, d’aquesta incomoditat en feien suïcidi. Actualment potser tenim una mica més de seny però, com que estem incòmodes, expressem aquesta incomoditat, no per incomodar el lector ‒que el lector ja s’incomoda sol si té una mica de sentit crític‒, sinó per demostrar que critiquem moltes de les coses que ens envolten i que s’estan veient com a normalitzades. Si jo veig una notícia a la televisió que diu que han violat tres nens petits, no em quedo indiferent. Puc arribar a fotre’m a plorar. Potser és una sensibilitat que no cal ser escriptor per tenir-la, qualsevol persona la pot tenir.”
De qualque manera, Carreras amb aquestes paraules ja ens desvela qualque aspecte de la novel·la, per reblar-ho em permetreu que us proposi alguns suggeriments que de segur us semblaran d’allò més eixelebrats, però que, en llegir Halley 2042, entendreu.
Així, tingueu present el color turquesa, escolteu Love of lesbian, rellegiu Do Androids Dream of Electric Sheep?, i sobretot, sobretot mantingueu la ment oberta.
Res més. Només una cita final de la mateixa novel·la:
“…prefereixo ser fora del parvulari universal que copia, copia i copia l’aparença sense tenir cap mena de substància artística, i que omple, omple i omple prestatgeries d’aeroport”.
