Magistral entrevista de l’escriptora de Ciutadella Esperança Camps a l’economista i professor universitari, també de ponent, Guillem López Casasnovas al diari digital VilaWeb i que va ser publicada dia 7 de juliol. I és que quan s’ajunta el talent literari i el periodístic amb el talent internacional demostrat de l’economia i de la capacitat comunicativa es produeixen aquests tipus de topades, dues pedres xocant contra l’altra, que generen espurnes i foc. El titular, molt ben triat, i que admetria, com tots els encerts, variants bíbliques com ara “Ens hem venut per un plat de llenties”, ja fa la funció seductora que tota entrevista requereix: “Menorca està en venda”. Després de llegir aquest diàleg intel·ligent, un joc de preguntes incisives de la periodista i de respostes agudes i plenes de sentit comú de l’entrevistat, m’han quedat uns quants interrogants que traslladaré a Guillem López Casasnovas que sé, pels seus comentaris privats i per converses tingudes en presentacions de llibres i abans o després d’estrenes del Lliure, que llegeix aquests modestos articles que he anomenat Pedraules. Menorca és més rica o més pobra des de la balearització salvatge de l’economia? On van a parar els doblers que genera el turisme a la nostra illa? De qui és Menorca en l’actualitat?
L’entrevista sembla activada per un escrit de data 1 de juliol del mateix Guillem López Casasnovas que va titular, en el mateix sentit que l’entrevista, “La gran estafa” i que també hauria pogut tenir una versió més de pel·lícula amb una enunciat com ara “La gran estafa menorquina” fent un paral·lelisme amb La gran estafa americana del cineasta David O. Russell. Dit tot açò crec que hi ha preguntes que ens remeten a un punt de partida que també pot resultar interessant. Com hem arribat fins aquí? Ens agrada ser aquí? Volem canviar la situació? O ja ens va bé així com esteim?
Percep que si féssim aquesta darrera pregunta a la majoria de menorquins el percentatge superior es decantaria per una resposta afirmativa. Ens agrada molt queixar-nos i no fer res per baratar la situació. Ens reunim davant el nostre mur particular de les lamentacions -avarques als peus, samarretes de Pou Nou de color terrós, bermudes variades-, exposam la situació que farcim amb anècdotes de la nostra collita personal -una baralla entre turistes a peu de cotxe per un aparcament, un dron sobrevolant una platja verge, una barca de lloguer bolcada per la imperícia dels seus tripulants sense titulació- i ens acomiadam amb la consciència tranquil·la i amb una sensació de coqueteria que ens fa inflar les galtes d’orgull -i fins i tot les envermelleix- i que ens remet als primers indígenes illencs quan veien els primers turistes i que exclamaven amb sentida perplexitat: que en deu ser de polida Menorca perquè vengui tanta gent! Crec que ho posam tot en el cantó de l’economia però aquesta, que és molt important, vital fins i tot, només n’és una conseqüència de tot plegat. Del cantó contrari i complementari del meu admirat Guillem López Casasnovas jo ho acab posant en el cantó de la identitat. No sabem qui som. Com que no sabem qui som no sabem què volem. Com que no sabem què volem no sabem cap a on anar. Com que no sabem cap a on anar acabam acudint al nostre mur de les lamentacions particular a queixar-nos de les conseqüències pràctiques de les nostres vacil·lacions, de les nostres inseguretats. I, avergonyits, venuda la terra, exportats graduats i doctorats i importats cambrers, anant el gruix dels beneficis fora de Menorca -a multinacionals internacionals amb seu a Irlanda, a propietaris hotelers mallorquins o a empresaris espanyols que en el fons ens menyspreen per deixar-nos explotar d’aquesta manera tan servil- ens hem de conformar a rostar, a quedar-nos les engrunes que els veritables beneficiaris de la situació propiciada per l’estat espanyol se’n duen a les illes veïnes o als diversos continents. La inèrcia és massa poderosa i el vaixell en què s’ha convertit Menorca navega a la deriva i sense pilot per un mar nebulós que no porta enlloc.
ROSTAR. Encara que tots els diccionaris defineixen rostar com l’acte d’escurar, de fer ben neta una cosa llevant-ne les adherències; una definició que serviria a la perfecció per aquest escrit; darrerament he sentit una nova acceptació que també s’ajusta a aquest escrit i que es fa servir a les terres on hi ha arbres fruiters com ara la zona de Sant Pol de Mar i que seria una variant d’espigolar: donar el propietari permís a la gent del poble per tal que, després d’haver collit la fruita, puguin entrar en la plantació i recollir tota la fruita caiguda o que ha estat deixada als arbres pels collidors.
