Quan acabaven els jocs des Pla teníem una cita esperada: anar a fer la bereneta a ca’n Joan. Cada any era més tard, ja que els jocs s’allargaven fins que entrava la fosca. Entre els bots del darrer caragol, pujàvem alegres la costa de Baixamar i fins es carrer de sa Carnisseria. Ell havia nascut a una casa de ses Andrones, però quan el vaig conèixer ja habitaven la casa del carrer dedicat al notari Quintana. A poc a poc ens trobàvem tots, cada vint-i-quatre de juny, gairebé els mateixos, la majoria companys del partit, però també professors, poetes, escriptors, actors, ciutadans i ciutadanes del món que ell havia ajudat a construir. També solien comparèixer amics catalans que havien arrelat a Ciutadella, i que no podien negar que eren del PSUC. No sé que devia pensar sa mare, amb tants comunistes. Sa mare parava la taula on no hi mancava de res. I el que són les berenetes: es fan i desfan rotlos i es fan i desfan converses sobre qualsevol cosa, normalment, de com havia anat el dia i de política, però intranscendents. Sempre parlàvem de política, perquè nosaltres l’enteníem com el resultat natural d’un compromís acceptat lliurement per a fer millor el país del que formàvem part. No havien aparegut encara els professionals. Gairebé tots compartíem la mateixa història des d’El retaule del flautista i la lluita antifranquista clandestina, encara que, clandestina, a Ciutadella, poc. De repent, ens venia a veure en Tolo Carreras, que vivia a una casa de dalt. Son pare, republicà, havia patit presó a la Model en temps d’en Franco. En Tolo ens contava quatre anècdotes i ens feia dues bromes, que ell era així, i ja tenia tot el personal dins sa butxaca. Aquella bereneta formava part del ritual santjoaner d’unes poques persones, però sobretot era el punt d’encontre amb en Joan. I en Joan, per a l’esquerra menorquina, sempre ha estat un punt d’encontre, una referència, una guia per a travessar deserts, que n’hem travessat molts. Fins i tot ho ha estat quan ja no hi era, quan s’havia decantat de la política partidista i exercia, involuntàriament, un paper de conseller. La seva amabilitat, l’afecte amb què tractava a la gent, el seu carisma, que em recordaven a son pare, de ses Indústries, mort també massa jove, ens atreia i ens unia. No sé quin any va ser que vaig deixar d’assistir a aquelles berenetes, ni tampoc record per què. La partida cap a Maó, el 1986, em va allunyar d’aquests costums. Quan els recordes, tants d’anys després, també sents el dolor de les coses que es perden. Ja sé que en Joan continuarà present amb tota l’obra que ha escrit i la que recordam, però no és el mateix, no és el mateix. Avui ens sentim tots i totes units a en Joan, en el dolor.
Perdoneu que la fotografia sigui tan flaca, a la majoria de les fotografies en color d’aquells anys (1975) els passa com a nosaltres: que ens descolorim. Però veig que érem part dels que ens trobàvem a ca’n Joan.
