Josep Portella Coll/Alaior. – Diumenge passat va acabar un nou Tour de França. La prova on es troben els millors ciclistes del moment. Us he de confessar que quan era jove somiava en córrer (i guanyar, que somiar és barat) el Tour de França. Els meus amics de llavores volien ser n’Amancio o en Gento i, els mudats, en Santana, i jo volia ser n’Ocaña. Uns reis, a casa em van dur una bici de carreres. Li feia més il·lusió a mon pare que a jo, però me la van dur. Açò devia ser el 1968 o 1969. Així que em vaig passar uns anys rodant per aquelles antigues carreteres de Menorca gairebé sempre tot sol. De vegades em trobava amb en Cavaller, el fill de l’apotecari, amb “es Semi”, major que jo, enamorat també de ses velos, amb un parell de ferreriencs del pèl roig. En ocasions rodava per Menorca n’Antoni Vallori, ciclista professional, que vivia a Mallorca. Córrer el Tour de França no va ser més que un somni. Al cap de tres o quatre anys, sense que s’hagués fet cap carrera a Menorca, vaig abandonar sa velo i em vaig dedicar a protestar contra en Franco, no pel tema velo, sinó per altres coses. Encara avui, en ocasions somiï que surt a córrer el Tour. Enguany ho ha n’Albert Torres. Que content que estic! Conec a son pare i sa mare i crec que la seva multiplica per mil aquesta satisfacció. És la primera vegada en tota la història que un menorquí ha fet el Tour de França. Per a un ciclista, el màxim de la seva trajectòria no és córrer en unes olimpíades sinó al Tour de França. N’Albert ha estat rei de la pista, campió del món en diverses ocasions, però el ciclisme en pista no té la transcendència que té el de carretera i, en concret, el Tour. Jo l’he seguit des de sempre amb passió. No us ho sabria explicar. Quan fèiem feina al camp corríem a sintonitzar Ràdio Nacional entre interferències d’emissores algerines per seguir els finals d’etapa, i a les nits els resums del dia en blanc i negre. Després, des del sofà, he viscut amb sentiment les proeses de Perico Delgado, Miguel Indurain, Abraham Olano, Marino Lejarreta, Alberto Contador, però també les d’Eddy Merckx, Bernard Hinault, Felice Gimondi. Enguany he seguit a Albert Torres; no l’hem vist molt, ja que hi és per ajudar no per destacar. Possiblement, el ciclisme espanyol no havia estat mai tan avall. Dels quasi 200 corredors que van sortir a Copenhage, només 9 són espanyols. Només cinc van arribar els Champs Elysées. Cap triomf espanyol des de 2018, i enguany tampoc cap victòria francesa, italiana, colombiana. De cada vegada surten grans ciclistes de tots els racons dels món i és normal que els països tradicionals perdin pes. Segur que per n’Albert, que va començar a rodar als 9 anys, ha estat una gran experiència. Si sortir és un èxit, acabar-la és el màxim, després tres setmanes de competició. Segurament, quan era adolescent, n’Albert somiava córrer el Tour. Milers i milers de joves ciclistes ho han fet qualque vegada, però són comptats els que ho han aconseguit.
