L’altre dia vaig reparar aquesta fotografia. Som jo. Pens que deu ser de finals de l’estiu de 1956. Estava ben revingut, llavors. És una imatge de felicitat, de satisfacció. Als petits els solem dir: “… que bé què estàs, sense cap mal de cap”. Jo em pens que en deuen tenir, de preocupacions, però deuen ser d’una altra naturalesa i de durada més breu que les nostres, que ja solen ser tribulacions acumulades. Segur que als vostres àlbums trobareu una fotografia vostra amb la mateixa cara de felicitat, de joia. Associam la nostra infantesa al goig, perquè tenim tendència a idealitzar-la. I bé què feim! Tenim tot el dret a mitificar la nostra infantesa, a convertir-la en el nostre arcàdia privada. En la fotografia estic a la porta entre la cuina i el pati, en una casa que ja no existeix. Fins i tot el marc de l’escena ha desaparegut, com no l’he de recrear al meu gust? Era una casa que havien construït mon pare i ma mare. Avui, açò ja no passa. Al fons del pati hi havia una pedrera, món pare feia cantons a mà, cantons que servien per aixecar les parets de la casa. La construcció va créixer a mesura que van arribar els germans, fins que ja no va poder créixer més. Llavors ens vam mudar. A un costat d’aquella casa nadiua hi vivia el conco Alfredo i sa tia Sisca, que encara compleix anys; a l’altre, en Miquel Salord, un germà de sa tia Sisca, i na Clàudia, que era tia d’en Joan Pons Álvarez. Eren, aquells anys, de les darreres cases del camí de Maó, a prop de sa Fideuera, que regia son pare dels Quetglas, i de ca’n Balada, la fàbrica de gel. Les nostres són cases que ja no existeixen més que en la nostra memòria. Van desaparèixer quan van prolongar el carrer Orient cap al camí Vell. En la nostra memòria i en alguna fotografia, hi són encara. Davant el fillet hi ha un pati de grans cols, cols tan altes que em fan sentir en Patufet. El fillet amb una tallada de síndria tan grossa com ell, segurament fresca. Aquest estiu, un dels debats és com combatre la calor. Les persones ens hem acostumat a unes determinades condicions artificials per procurar-nos comoditat que són també causa dels nostres mals. A casa teníem una cisterna on es guardava l’aigua de pluja, fresca. Ara tampoc se’n fan de cisternes i no sabem aprofitar l’aigua quan plou, com si ens en sobrés, d’aigua. L’aigua de la cisterna era fresquíssima, excel·lent per a refredar les síndries que hi submergien. Quan la trèiem, muare feia una tallades enormes, vermelles, a cada mos regalimava aquella alegria per la nostra cara d’estiu.
