Em permetreu que comenci la ressenya d’aquesta setmana amb una felicitació. Crec que és la primera vegada, en més de cinc anys, que esmentaré una editorial, però és de justícia fer-ho. Vull felicitar, llavors, a Nova Editorial Moll per l’excel·lent iniciativa de reeditar grans obres de la nostra literatura. Això m’ha permès, per exemple, recuperar el Barba-rossa de Joan Pons, i ara aquest Ningú no pot enganyar els morts de Josep Maria Quintana.
Abans de seguir deixau-me dir, ja des de bon principi, que he gaudit molt d’aquesta novel·la i és per a mi una molt especial satisfacció recomanar-vos-la. Us ben assegur que cal llegir-la.
Però no ens entretinguem més, anem ja a l’argument.
Marc Cursach (1915-1985) és reconegut internacionalment com un veritable “heroi de la llibertat” i alhora per ser “l’artista més gran que Menorca ha donat al món”. Des de la seva infantesa i primera joventut a Fornells fins al seu retorn a l’illa, després de gairebé mig segle d’absència, la seva vida transcorre paral·lela als grans esdeveniments de la història europea: la Guerra Civil, l’exili, la Segona Guerra Mundial, alhora que la seva fama com a pintor va creixent des de la relació amb les avantguardes artístiques a la seva consagració als principals museus i centres culturals del món.
És obligat comentar-vos que els menorquins, o els forans que s’han establert a l’illa, hi podem reconèixer indrets, costums i situacions, fins i tot personatges. Alguns d’ells se’ns revelen al capítol d’agraïments, però sens dubte ja els haureu clissat -com vaig fer jo mateix- molt abans.
Tanmateix, crec que és el moment de deixar ben clar que estem davant d’una novel·la de caràcter universal, que Menorca hi sigui ben present en cap cas ha de fer pensar que Ningú no pot enganyar els morts és una obra purament localista, ans al contrari l’illa potser és l’alfa i omega, però la narració vola lluny i molt més alt.
En aquest sentit, el protagonista és un personatge absolutament fascinant, tant per la seva vida atzarosa com per les relacions que va establint amb els grans pintors del segle passat, però sobretot per la profunditat psicològica amb què l’autor aconsegueix retratar-lo.
March Cursach és un triomfador sense cap mena de dubte, no obstant el seu èxit no l’allibera d’errors i inseguretats, de vileses i traïcions. Sovint ens demostra trets força mesquins, a vegades miserables, que s’entortolliguen amb la seva genialitat artística. Quintana, sortosament, defuig amb brillantor el fàcil parany de fer el panegíric acrític d’un menorquí de rellevància mundial. No cau en el xovinisme barroer i, en conseqüència, Marc Cursach no és en absolut un personatge pla, sinó ple de matisos i contradiccions. En definitiva, absolutament creïble.
“Durant tota la seva trajectòria vital, Marc havia lluitat per crear un corpus pictòric essencialment tràgic. Calia doncs, persistir en la mateixa idea i encara amb més determinació després de comprovar que la vida era, en realitat, una passió inútil…”
Ara em permetreu que faci un parèntesi. La veritat és que quan escric la ressenya del llibre d’un autor menorquí pas una penada. No voldria esguerrar-la, tenint ben present que són persones que conec, respect i admir. Així que si considereu, o l’autor considera, que no he encertat, vagin per davant les meves disculpes.
Però, després d’aquesta disquisició, ja he de tancar la ressenya i ho vull fer dient-vos que Ningú no pot enganyar els morts és una gran, gran novel·la.
