Record el dolç perfum que envaïa ca nostra quan ma mare elaborava les confitures: per primavera la de maduixa, a l’estiu les d’albercoc, de pruna i de grosella que teníem a l’hort; aquesta darrera duia una feinada i encara puc sentir ma mare que cada any deia: – “l’any que ve ja no en faré més.” Però seguia elaborant aquella gelatina deliciosa després de premsar aquell fruit farcit de llavors amb un pedaç de fil molt fi. Quina delícia assaborir-la enfangada damunt una llesca del bon pa torrat del forner veïnat de ca nostra, acompanyada d’un formatge olorós de la nostra regió! Quantes sensacions encara ben enceses a la meva memòria i al meu paladar! Quina sort! I encara a la tardor tocava l’elaboració del codonyat, també un exercici de gran paciència. El calderó lluent reservat per aquesta pràctica tradicional ocupava el fogó principal d’aquella cuina econòmica alimentada de llenya i carbó de coc. Ma mare remenava pacientment totes aquelles fruites carnoses, molt més saboroses que avui, a la que dedicava un temps preciós, una noció que ara no està a l’ordre del dia. Els nostres avantpassats disposaven del mateix temps que nosaltres però no en feien el mateix ús. Per fer unes bones confitures el temps és fonamental talment com per l’home faber, és a dir el que crea, el que fabrica, el temps li permet gràcies a l’exercici de la seva mestria retocar i afinar la seva obra per aconseguí un producte de qualitat.
Enyor aquell temps on les confitures es confeccionaven amb fruites collides ben madures de l’arbre, saboroses i de varietats antigues. Des de fa ja anys els arbres fruiters han sofert unes manipulacions per fer-los més productius, amb fruites més estètiques i més resistents en detriment d’uns sabors molt més intensos i gustosos. Almenys aquest és el meu parer. Ma mare i la gent com ella que seguien la tradició no sabien de tècniques, ni de coneixements, ni d’anàlisis, ni de gelificació ni de pectina, ni de ph, ni d’instruments de mesures etc. No sabien de glúcids és a dir de sucres anomenats lents o ràpids segons les fruites, sabien simplement que el sucre i el temps de cocció lenta i pacient eren els elements essencials per la bona conservació d’aquell dolç. La dosi de sucre solia ser de quilo per quilo de fruita. Era sucre provinent del refinament de la remolatxa. Al final, ma mare aplicava una fina pel·lícula d’aiguardent damunt la confitura abans de tapar els pots d’aquella preuada llepolia que es conservava sense cap rastre de floridura durant més d’un anys dins el nostre rebost. Malgrat totes les crítiques que es fan actualment cap a aquelles tradicions, fruit d’uns millors coneixements botànics, químics i d’agronomia no hi ha res com aquelles confitures saboroses i naturals d’antany. Avui s’ha imposat el consum de productes “light” com les confitures baixes en sucre, quan seria molt millor consumir-ne menys amb les proporcions dels ingredients de sempre, perquè segur que és molt pitjor el que afegeixen que el que lleven. Es tracta, és clar, d’una opinió personal.
El món d’avui que es mou aviat no s’atura de crear nous maridatges de qualsevol mena, alguns afortunats, altres no tant, de barreges de gustos dolços i salats també en el món de les confitures. Per exemple he de confessar que per unes ocasions especials m’agraden les subtils mescles de sabors de gust refinat com: albercoc-lavanda, grosella-violeta, o gerd al xampany. Autèntiques delícies pel paladar. Però per a mi i per un consum quotidià no hi ha res com una bona confitura d’antany com la que feia ma mare amb aquelles fruites d’un temps de sabors i aromes malauradament esvaïts per sempre.
Com deia Albert Camus : “ El pensament d’un home és abans de tot la seva nostàlgia”. A mi no m’agrada que sigui així perquè significa que un torna vell, que té més passat que futur. I ai! Com deia el poeta Rubèn Dario amant de la vida i de l’illa de Mallorca : “ juventud, divino tesoro.”.
