Aquest cap de setmana celebrem a Alaior la festa de Sant Llorenç. Com sabeu, tret que coincideixin, sempre es fa el diumenge següent de la festa, que és el 10 d’agost. El 10 d’agost marca la meitat de l’estiu, a partir d’ara ja entrarem en les setmanes que ens porten a les festes finals de l’estivada i a Sant Nicolau, que tancarà ses portes en clau. Després de tres anys de dejuni i abstinència, aquest curs vint-i-dos era molt esperat, sobretot pels adolescents que no han viscut el procés d’iniciació a la socialització que tota festa comunitària suposa i ara hi cauen de peus de bolla. La meva impressió és que feim festa com si no hagi passat res. És més, vivim la festa per fer-nos enfora uns moments de les preocupacions que ens són comunes: el canvi climàtic, la massificació i turistificació de l’illa, l’escassesa de recursos, els efectes de la guerra o de les guerres en un món tripolar: Washington, Moscou i Pequin, la inflació que ens fa pobres en un món cada vegada més desigual… No em diguin que no hi ha motius per estar preocupats. Per això ens refugiam periòdicament en cerimònies comunitàries pensant que ens aïllen dels perills. Les d’Alaior són unes festes amb molta presència de ciutadellencs. Si hagués de fer una classificació particular de l’interès dels ciutadellencs per les altres festes patronals, seria aquesta: Ferreries, Alaior, Migjorn Gran… Els motius no els sé, segurament perquè la proximitat uns o pels lligams familiars altres, però també per la simpatia, pel caràcter semblant de la gent que afavoreix la connexió. Naturalment, unes festes són avui un espai molt més ampli que el que trobarem entre el primer i el darrer toc de fabiol, que sol ser l’espai en el qual els visitants s’agreguen a la festa. De fet, aquí ja duim dies de festa. Em ve ara a la memòria la primera vegada que em record a Sant Llorenç. Açò devia ser el 1973. En aquell temps no hi havia jaleo bus, així que anàvem de festa en festa en autoestop i, si teníem sort, algú ens convidava a dormir. A jo, aquell any em va convidar en Tiago Cardona, que coneixia de les mogudes juvenils de l’època, en Tiago, que després es va casar amb n’Àngela Caules, de Ciutadella, que va ser regidora i consellera. Record una casa del carrer de sa Bolla, un porxo i un llit. Quan em vaig despertar, el dia de Sant Llorenç, vaig veure una llarga cabellera al costat. Us assegur que jo no recordava res. Al final va resultar ser en Guiem Mercadal, que ara no li queda ni un pèl dalt el cap. En Guiem va ser un bon amic, molts anys després va ser regidor de l’Ajuntament de Sant Lluís. Abans com ara, les festes són un moment ideal per fer amistats, per viure moments únics que després recordam.
