Aquest dissabte serà el dia de Sant Bernat. Segons la tradició, el més calorós de l’any; segons el refranyer el que marca el final de la canícula: “Santa Margalida (20 de juliol) l’encén i Sant Bernat (20 d’agost) l’apaga”. Els meteoròlegs ens diuen que enguany el sant ens durà la fresca. És curiós, sentim a dir que aquesta calor exagerada d’enguany és culpa del canvi climàtic, com si el canvi climàtic fos un accident natural. Per la ràdio, uns tertulians que sempre ho saben tot, comentaven els anuncis de mesures que havia fet Pedro Sánchez per a estalviar energia. Ja saben que són mesures obligades no per lluitar contra el canvi climàtic, sinó per preveure el dèficit d’energia i l’excés d’inflació, provocats per les mesures de l’Europa que, al servei dels interessos dels Estats Units, reacciona contra la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. Entre aquestes idees, el control de les temperatures dels aires condicionats, aparells que contribueixen, amb el consum d’energia i l’emissió de CO2 a l’increment global de la temperatura en el planeta. Per força que vaig pensar en aquells anys en que l’aire condicionat era una bona ombra al camp i les finestres obertes a casa. No n’hi havia, d’aire condicionat. Potser patíem més calor, no ho sé. En els dies de calor com els d’ara pens sempre amb la gent que fa feina davall sa capa del sol. Els pescadors a la mar, els pagesos al camp, els segadors entre el blat, els manobres a les armades, els paredadors a les tanques, etcètera. Supòs que pateixen el mateix calor que patíem nosaltres fa cinquanta anys. Els estius, quan acabava l’escola, fèiem feina amb mon pare. Record tres estius. El primer a Son Morro, quan vam construir una pista de tennis a la tanca de darrera ses cases; els fills del senyor eren joves d’una vintena d’anys, un d’ells, en José María, ens ha deixat aquests dies. També els fills de l’amo de son Morro eren jovenets i no fa molt vam dir adeu a Antoni, que va ser un cavaller extraordinari, un fill seu va sortir dissabte passat a la colcada de Sant Llorenç. Després de dinar, nosaltres anàvem a ses cases del lloc per fugir des pic del sol i teníem l’oportunitat de veure un capítol de la sèrie “Rompeolas”, amb en Troy Donahue. L’estiu següent vam anar a So na Marineta, on vam arranjar la teulada del bouer. Duiem pa a senalla i dinàvem al tornall. A la tanca de darrere sa quintana hi havia un garrover alt, o era un ullastre?, i allà dinàvem i fèiem el xubec, si les mosques ens deixaven. El tercer estiu a sa cala Blanca. Hi vam fer moltes parets, a sa Cala Blanca. Record sobretot la calor. El nostre sistema per refrescar-nos era molt rústic. Teníem un bidó buit de quitrà ple d’aigua i, de tant en tant, ens hi ficàvem cap i tot. Era un sistema primitiu de combatre la calor, una altra era el de la calada i fora.
Josep Portella Coll
Nota: La fotografia és de Jaume Fedelich i apareix en el tom d’Antropologia de l’Enciclopèdia de Menorca. He pensat que ens remetrà a aquells estius d’en primer.
