Tindria jo uns dos anys, i record perfectament anar a veure com en Nan i els seus amics assajaven ” El Retaule del Flautista” al Roser. En Tolo Carreras feia el ” burgmestre” i hi estàvem ben implicats! Record qui eren aquells joves, lis poso cares i noms, alguns ja no hi són, tampoc.
Al cap d’uns anys aquells joves que jo reconeixia com “en Nan i els seus amics”, van esdevenir referents: professors, artistes, polítics, intel·lectuals. Gent compromesa amb la democràcia, i amb tot allò que succeïa a la nostra terra, en temps de canvis i d’esperances noves. Tenien una característica, eren de Joventuts Musicals, i es trobaven al Seminari els dilluns per escoltar música.
Ja intuïa jo, que formar part d’aquesta associació volia dir quelcom més que anar a concerts. La Cultura com a eina de democratització de la nostra societat. El compromís públic i altruista de que això sigui així. El mostrar qui som, com vivim i quina és la llengua que parlam.
La vida va i ve, és cíclica i ens retorna a situacions que creiem superades.
El capital i el mercat estan convertint la cultura en un bé de consum, en ocasions per alts poders adquisitius, i la comunicació que en feim, ni tant sols és amb la nostra llengua ( no sigui que els turistes no ho entenguin)
Encara us veig pel Claustre del Seminari els dilluns d’estiu. També al Cine club durant els mesos d’hivern. Gràcies pel vostre testimoni i presència.
Encara us reconec com els amics d’en Nan.
Salut i bona setmana.
Pilar Carreras
