Nura Portella/Barcelona – Qui va ser la dona més guapa d’Espanya repassa les seves vivències de quan només era una filleta a Ciutadella: una època feliç i que la va marcar per sempre. Fins i tot quan ralla de les seves voltes al món com a model, quan parla de tots els llocs on ha viscut durant els seus gairebé 80 anys de vida o quan explica totes les persones que ha conegut. N’Alicia Borràs (Ciutadella, 1945) sempre torna al seu poble, a la seva infantesa, a una vida “fàcil i fantàstica”, tal com ella mateixa la defineix, que ha marcat per sempre a qui va ser sa dona més guapa d’Espanya el 1965. Aquesta ciutadellenca, que no ho ha deixat de ser ni de sentir- s’hi mai tot i que se’n va anar del poble quan tenia només 17 anys, ens convida a ca seva a la part alta de Barcelona per reviure com va passar de ser una filleta qualsevol del carrer de s’Arc de Ciutadella que anava a escola a “Calas”; una adolescent tímida i acomplexada pel seu 1,74 d’estatura, a caminar per les passarel·les més importants del món.
Com recorda la seva infantesa a Ciutadella?
Moltes vegades hi penso, va ser una època tan fantàstica tot i no tenir res. Jugàvem al carrer, anàvem a escola, agafàvem la bicicleta per anar a nedar. Era una època meravellosa perquè tot era fàcil i érem feliços. M’encanta recordar aquella època.
A què jugaven?
Un poc de tot! A la xaranga, a la corda… el meu preferit era la marra. Recordo guardar els papers dels caramels dins una caixa per poder-hi jugar. També de com fèiem ben net els ossos de be per treure tota la brutícia. Normalment, sempre jugàvem al carrer, llavors no hi havia cotxes, només un parell que eren dels més rics de Ciutadella. Ara això és impensable, tot ha canviat molt.
Abans m’ha dit que era una vida fàcil
Sí, una vida fàcil, senzilla, no necessitàvem massa coses. Esperàvem que fos Nadal perquè arribessin els Reis i tenir un regalet. Perquè en realitat no teníem res, però ho teníem tot. Era un luxe, per exemple, acabar s’escola, anar amb la velo fins a sa Platja Gran i posar-nos dins l’aigua a nedar. Després sortíem de la mar i sense eixugar-nos ni res, tornàvem cap a casa ben xopes.
N’Alícia s’emociona en parlar de la seva infantesa a Ciutadella, “se’m posa la pell de gallina” confessa. Els records de quan només era una filleta es dupliquen a mesura que va explicant les seves anècdotes preferides, com la vegada que jugava amb una amiga al pati de l’escola i es van haver d’amargar devora la carbonera: van sortir amb sa cara negra i l’uniforme ben tacat.
La vida va continuar sent tan senzilla quan va començar a ser una adolescent?
En aquella època les coses van començar a canviar. Recordo molt que amb 14 o 15 anys ja anàvem a ballar , però sempre acompanyades, mai hi vaig anar sola. Com que la meva mare tenia altres fills de qui estar pendent, venia amb jo una dona que treballava pel meu pare, i allà, a un local de la plaça des Born, quan algun jove volia ballar amb jo, abans li havia de demanar a ella.
Amb la mateixa il·lusió que n’Alícia parla de la seva infantesa i de la seva joventut al seu poble, del qual el pas del temps ha fet que només en recordi les coses bones, parla dels seus pares. Durant la conversa recorda na Mercè i n’Antonio, a qui agraeix l’educació que va rebre, sense la qual, diu ella, mai no hauria arribat on va arribar. “Sempre dic que estic molt contenta d’haver tingut els pares que m’han tocat: m’han mostrat la importància de ser respectuosa, amable, de si tens deu, gastar-ne nou”, resumeix mentre recorda un pare recte i estricte, però molt obert de mentalitat. Narra amb especial tendres com amb els seus sis germans es jugaven a sac i sort a qui li tocava el tros més bo del pollastre els dies especials que en tenien per dinar: “Mai ens va faltar menjar. Teníem amics i veïns que eren del camp i ens donaven carn, tot es comprava a granel, anàvem a cercar la llet amb un bòtil de vidre… Crec que tinc una salut de ferro gràcies a aquesta alimentació tan saludable i ecològica de quan era una filleta”.
Va ser durant la seva adolescència quan va fer les seves primeres passes com a model?
Sí. El meu pare era un dels millors sastres de Menorca en aquella època. Era excepcional i fins i tot feia els fracs de directors d’orquestra d’aquell temps. Una vegada, es va fer una mostra de tots els sastres i les modistes de l’illa al cinema de “Calos”, i els seus fills fèiem de models. El meu pare em va fer un vestit preciós i aquella va ser la primera vegada que vaig desfilar. La primera de moltes.
A partir d’aquí va canviar tot?
El meu pare sempre va ser una persona molt intel·ligent i ja havia notat que jo tenia ganes d’anar- me’n de casa, de volar lluny, pensava “n’Alícia no està feta per quedar aquí”.
Va ser ell qui et va empènyer a fer la passa cap a ser model?
Va ser una casualitat, però sí. Ell llegia La Vanguardia quan els diaris encara arribaven dies més tard a Menorca i va veure que hi havia un anunci de Pertegaz, un dels modistes més importants d’aquella època. Si el papà era el número 1 de Menorca, ell ho era de Barcelona. Per això, sense dir-me res, va decidir enviar-li una foto de la desfilada a “Calos” i ens van convidar a anar-hi.
Com va ser l’experiència? Anar a Barcelona per fer una prova de model devia ser tot un esdeveniment.
Va ser fantàstic. Jo ja sabia que me’n volia anar i va ser una oportunitat. El meu pare em va acompanyar i en arribar a la sala hi havia tres models esperant. Jo en aquella època era molt joveneta, tenia només 17 anys, pràcticament una filleta, i en veure-les a elles vaig pensar que no tenia res a fer: no sabia que era el maquillatge i elles anaven ben pintades.
Però la van agafar.
Sí. Va arribar el meu torn i van decidir que sí. A parir de llavors vaig quedar a viure a Barcelona amb una família, no em van deixar sola! I vaig aprendre a caminar, a fer de model. Com cada cantant, que té una manera de cantar, les models de Pertegaz tenien una manera de caminar: “Has de caminar com si volessis”, ens repetien sempre. I al final ho acabes aprenent.
A partir d’aquest moment, la vida de n’Alícia canvia radicalment i per sempre. Va deixar de ser una filleta que amb les pessetes que es trobava per casa seva se n’anava a comprar un “dulce” (aquest era l’únic pecat que cometia i el que confessava a l’escola quan tocava) a una jove que recorria el món damunt les passarel·les. Tot i que la seva feina li encantava i li permetia veure món, des dels Estats Units a Hong Kong, estava molt mal pagada. Després de pensar-ho molt, n’Alícia va fer el pas de deixar la marca i començar a treballar per lliure en ple auge de la televisió i la publicitat. Va ser llavors, l’any 1965, quan la jove es convertia en la dona més guapa d’Espanya.
Com es va acabar convertint en Miss Espanya?
Sempre dic que al cel hi ha d’haver algú que em protegeix perquè realment a la meva vida s’han donat moltes casualitats i això és una d’elles. Em van convèncer de presentar-me al concurs que feien a Sitges de Miss Barcelona i vaig quedar segona. Aquella mateixa nit, van fer el concurs de Miss Catalunya, i l’al·lota que va guanyar Miss Barcelona també va guanyar aquest premi. Com que jo havia quedat segona, vaig heretar el títol i vaig acabar a Miss Espanya com a representant de Barcelona. I per la sorpresa de tothom em van acabar coronant.
Damunt la taula del menjador de ca n’Alícia hi ha diverses capses de fotos de l’època, retalls de revistes, notícies… Les guarda totes, però entre elles destaca una imatge presa el dia que l’ajuntament de Ciutadella li va fan fer un homenatge: un poble orgullós de la seva bellesa.
Vostè en aquella època se sentia la dona més guapa d’Espanya? O de Ciutadella?
Jo? No! Era exageradament tímida, em va fer gairebé vergonya que em donessin el premi perquè mai m’he vist una persona guapa. De fet, tenia moltíssims complexos: en comparació amb les altres al·lotes era molt alta i sentia que destacava massa.
Diria que ser model l’ha ajudada a ser menys tímida?
És clar. Vaig aprendre a ser més segura. Saps que és passar de viure a Menorca, tan petit tot, a recórrer el món d’hotel en hotel, anar d’una festa a una altra… estava ben perduda! Em posaven tres copes i no sabia per què era cada una. Al principi em sentia fora de lloc, però acabes aprenent observant, mirant com ho fa un i com ho fa un altre.
En aquest aprenentatge, l’educació que va rebre a Ciutadella tant per part de la seva família com de les monges de “Calas” van jugar-hi un paper fonamental. La va marcar tant que quan el fet de ser model li va permetre entrar en un cercle “molt divertit”, de sopars i celebracions, mai la va poder deixar de banda. De fet, ni tan sols a les festes amb les elits franceses, la Gauche Divine, a la famosa sala Boccaccio de la Costa Brava es va fumar mai un porro, tal com confessa entre rialles.
Després d’uns anys al món de la moda, n’Alícia es va casar amb en Karl, qui llavors era el director a Espanya d’una important farmacèutica d’Alemanya. Tot i que reconeix que mai havia estat especialment interessada a casar-se, ell la va acabar convencent i ja fa gairebé 50 anys que comparteixen les seves vides. Durant aquestes dècades han viscut arreu del món per la feina d’en Karl: Milà, Luxemburg, Alemanya… però a tot arreu ha enyorat Ciutadella.
Què té Ciutadella que no tinguin aquestes ciutats?
És Ciutadella en ella mateixa. Quan arribo amb l’avió i veig Menorca per la finestra se’m posa la pell de gallina. Tornar a Ciutadella és tornar a ca meva.
Hi sol anar?
I tant, no he perdut el contacte mai amb el poble. Durant una època vaig tenir una casa a Cala Blanca i m’encantava anar-hi. Igualment, ara encara mantinc el contacte, ja que alguns dels meus germans encara hi viuen. Si et dic la veritat, jo tornaria, però el meu marit ho troba massa petit.
Després d’uns anys retirada i tot i les reticències inicials, n’Alícia va tornar a pujar dalt d’una passarel·la amb prop de 70 anys per, tal com explica ella mateixa “reivindicar l’edat”. La seva desfilada va fer la volta al món, omplint titulars, i ella va poder comprovar que no havia perdut l’estil. Aquest èxit li va donar ànims per fer algunes campanyes més, però com ja havia fet quan era jove, va deixar clar que volia anar per lliure: “No hi ha res més important en aquesta vida quelallibertat,queserindependent”.Anysméstard,vatornaraguardarlessabatesdetaló ivaagafar el pinzell per aprendre a pintar. “Sentia que no podia perdre deu anys de la meva vida practicant i li vaig demanar a en Rafel Jofre que em fes classes”. Aquestes lliçons van donar els seus fruits i n’Alícia acumula una gran quantitat d’obres pintades per ella: “La gent no es pot creure que siguin meves”, presumeix.
Diria que li ha costat molt d’esforç arribar fins a on ha arribat?
Jo no diria esforç, quan fas el que t’agrada, no és un esforç.
Però no li ha caigut del cel
Clar que no! Jo vaig partir de zero, vaig arribar a Barcelona amb una mà davant i l’altra darrere. Vaig tenir molt clar que mai els hi demanaria res els meus pares, la meva decisió va ser anar-me’n i l’havia d’assumir fins a les últimes conseqüències. Un dia em vaig quedar sense diners i vagi haver de creuar la ciutat caminant.
En tots aquests anys, quina ha estat la lliçó més important que ha après?
La importància de l’instint, de l’actitud. No fiar-me de ningú, només de jo mateixa. Perquè ningú et regala res i els favors sempre s’han de pagar. Això ho acabes aprenent, com tot, amb el temps, al principi era molt més innocent. Si només pogués donar un consell a una jove seria que sigui independent i que prengui les decisions que la beneficiïn, perquè ningú més pensarà en ella.
S’ha fet de nit a Barcelona i n’Alícia continua recordant detalls de la seva infantesa, com quan anaven amb la seva família a dinar a la platja i les petites coses convertien un dia qualsevol en una festa. La tauleta de vidre ha desaparegut davall dels retalls de revistes, de fotos antigues amb l’uniforme de la seva escola (“anàvem tan mones!), de retalls de diaris… En tots aquests moments,també quan feia voltava el món de passarel·la en passarel·la, o acompanyant al seu marit a congressos i reunions amb els personatges més importants de l’època (a casa seva hi llueix una foto d’en Karl amb Nelson Mandela), n’Alícia mai no ha oblidat d’on ve , ni la importància del respecte i l’educació que li van transmetre els seus pares. Tampoc l’amor pel seu poble, d’on sesent molt orgullosa de ser, i té ben clar que si fos per ella, tornaria ara mateix cap. A Catalunya, un dels refranys més populars fa referència a aquesta enyorança de la llar: “Roda el món i torna al born”, diuen. En el cas de n’Alícia “roda el món i torna a sa plaça des Born”.
