La guerra de les Donzelles (Demoiselles) Per Raymonde Calbo Laffitte

 

Malgrat que ma mare no tenia estudis coneixia, a part del gascó -dialecte de l’occità parlat a la seva regió natal de l’Ariège anomenada “Couserans”-, les històries antigues que varen viure els seus avantpassats. Aquesta regió muntanyosa d’aquest departament era molt pobra. L’explotació del bosc era indispensable per a la nombrosa població local que vivia en un règim econòmic pràcticament autàrquic. El bosc permetia la collida de fruits, proporcionava la llenya per encalentir-se i construir cases, la caça, la pesca i sobretot la pastura pel bestiar. A vegades es podia desforestar una mica per guanyar un poc de terra cultivable. Les condicions de vida hi eren molt dures fins ben entrat el segle XX i la regió va conèixer un èxode massiu cap a les valls i les ciutats properes on instal·lar-se per tenir una vida millor. Ma mare arribà al poble de Tarascon als denou anys on trobà feina de cuinera a un hotel de l’època on s’allotjava la gent que venia a prendre les aigües d’un balneari veïnat. Allà es casà i fundaren amb el meu pare la nostra família.

Record el dia que ma mare ens va contar la història d’aquesta guerra anomenada “la guerre des Demoiselles”, ocorreguda al segle XIX a aquesta regió que gràcies a la tradició oral, el seu padrí li va transmetre. Ma mare havia nascut l’any 1912. Aquest episodi està avui ben document als llibres d’història però encara roman poc conegut per al gran públic.

A l’Edat Mitjana, el rei i els senyors feudals eren propietaris dels boscos d’aquesta contrada. Però al segle XIII els drets forestals foren cedits a les comunes i la població va poder gaudir de llur explotació. Malauradament més tard, Napoleó 1er confiscà unilateralment els boscos a les comunes i esdevingueren “Bé nacional”. Sovint eren venuts a burgesos que varen poder fer el que volien per explotar-los principalment instal·lant fargues aprofitant l’energia de l’aigua dels torrents i l’extracció de minerals sense cap mirament per a les necessitats de la població local. Sota el regnat de Carles X, rei de França i de Navarra, de 1824 a 1830 fou quan esclatà “la guerra des Demoiselles” localitzada només a aquell indret del Pirineu. De cada vegada la població era sotmesa a condicions de vida més dures imposades pels burgesos rics, emparats per l’aplicació el 1829 dels nou codi forestal votat el 1827. L’ús del bosc se’ls va anar restringint. Ja no podien ni fer pasturar el seu bestiar, ni recollir fruits, ni la llenya morta del terra, ni caçar ni pescar. Guardes forestals i gendarmes vigilaven de dia i de nit el bosc i abusaven de la imposició de multes als pagesos que no complien amb la nova reglamentació i fins i tot eren empresonats si no podien pagar. Aleshores aquells habitants es van revoltar i pagesos disfressats de dones, -“les Demoiselles”-, vestits amb llargues camises blanques, mocadors pel cap, perruques, amb la cara pintada de negre varen començar a rebel·lar-se contra aquesta tirania. Els atacs solien perpetrar-se sobretot de nit contra els guardes, gendarmes, grans propietaris i autoritats. Totes aquestes accions de guerrilla que eren nefastes pels grans propietaris i llurs interessos tenien lloc a aquell territori de muntanya de difícil accés i poc conegut. Per mor d’aquest fet i davant tal revolta devastadora, les autoritats es varen veure obligades a cedir a les reivindicacions de les anomenades “Demoiselles” i el 23 de febrer de 1831 una ordenança ministerial restaurà el dret de pastura i una altra del 27 de maig de 1831 va suprimir a tot el departament de l’Ariège les disposicions del Codi forestal aprovat el 1827. Una amnistia general fou firmada i els condemnats alliberats. Aquesta revolta, malgrat la seva virulència va saldar-se amb molt poques víctimes mortals. Ma mare mostrava la seva admiració davant la valentia d’aquella gent amb poc mitjans que havia lluitat per recuperar uns drets ancestrals sobre l’ús del bosc. Trobava que era de justícia que la misèria s’alcés contra rics sense ànima.

Avui aquesta regió de l’Ariège molt poc poblada viu del turisme, les granges s’han convertit en residències secundàries o allotjaments turístics i el bosc en un paradís pels senderistes i passejades amb cavalls. El món dona moltes voltes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.