L’aportació dinerària que feien els pares de la núvia amb el dot, era una quantitat que sempre era administrada pel marit, i aquella servia per ésser acollida en una de les cambres de la casa de l’espòs; a partir del dia de l’enllaç matrimonial, l’espòs afalagava a la nou casada amb nous vestits, ella rebia la manutenció diària i tot allò que el seu estatus social requeria. Així doncs, en el matrimoni català – illenc medieval sempre va existir una clara diferència entre el patrimoni familiar del pare i l’aportació dinerària o immobiliària de la mare, feta a través de la seva dot.
Aquesta separació de béns entre els esposos, inexistent en el regne de Castella, feia que la dona en enviudar tingués dret a recobrar la dot aportada pels seus pares i l’escreix, o quantia afegida en concepte de virginitat, fixada en un quart de la quantitat aportada, i pagadora per l’hereu; una ordenança dictada per Jaume I el Conqueridor.
Amb unes ordenances tan clares, sembla ser que la mort del marit deixava la majoria de les dones viudes amb una evident llibertat. Però en molts casos no fou així, ja que la intervenció dels seus parents més pròxims, fills i oncles, procuraven no disgregar el patrimoni assignat a la viuda i evitar que aquells poguessin caure en mans alienes i estranyes.
Dintre d’aquests mentalitat, hi ha que considerar l’actitud de certs marit que, apropant-se l’hora de la seva mort, afegiren en els seus testament clàusules que vincularen la futura viuda sota el poder d’alguns familiars més pròxims o deixaren sentir el seu poder després del seu òbit.
Bastarà exposar alguns exemples per descobrir l’actitud autoritària i a la vegada l’afecció material que expressaren alguns marits en fer redactar el seu testament.
Stephan Palau, botiguer de Ciutadella, pocs dies abans del seu òbit (1506) va testar davant el notari Miquel Arguimbau. En Palau frisava ja els 65 anys, i havia contret segones núpcies amb Na Magdalena, una dona també viuda d’uns 35 anys, la qual l’havia atès els darrers 6 anys, per tant la dona en enviudar rondaria els 40 anys.
Una vegada viuda, Na Magdalena rebria una bona renda, ja que a més de les 500 lliures que li assignava el segon marit, recobraria el seu dot (600 lliures) de l’hereu, un patrimoni suficient per atreure a més d’un pretendent. Però les clàusules testamentàries incloses pel botiguer no li farien la vida tan plàcida com alguns pensaren.
En Palau nomenava hereu de tots els seus béns al seu nebot Martí, fill del seu germà Miquel, que vivia a València. Disposava que la seva botiga fos venuda a un altre botiguer, però la casa on habitava seria per Na Magdalena, la seva segona esposa, sempre i quan es mantingués casta i no contragués un nou matrimoni. Pel llegat que rebria (500 lliures) Na Magdalena estaria obligada anualment, a encendre un ciri, d’una lliura de pes, sobre la tomba del seu difunt marit el dia de l’aniversari, i a repartir personalment dues barcelles de blat panificat a tots els pobres que, aquell dia, s’apropessin a la seva tomba a resar un paternòster o una avemaria. Una pràctica que es repetiria el dia de Tots Sants (festa de Omni Sanctorum).
En dita festivitat, el baciner de l’església parroquial de Ciutadella visitava els túmuls mortuoris de les famílies més adinerades per captar un dels pans repartits sobre les seves tombes, que després venia a un preu mòdic entre les famílies més necessitades. Aquesta pràctica explica l’existència de cistells i paners, de canya i verducs, existents a les cases domèstiques que els notaris, a instàncies de les dones o altres familiars, anotaven com a “paner de verducs per repartir pa el dia de Omni Sanctor”.
Aquesta pràctica ancestral està documentada a principi del segle XIV, i es correspon amb l’oferiment que feia la família del difunt a l’altar, el dia de les seves exèquies. Però aquesta pràctica va ésser abolida a mitjan segle XVI pel Concili Tridentí.
A Menorca existien unes pastes pròpies que es repartien el Dia de Tots Sants. Es tractaven dels Panets de morts que tenien la forma de cadàver i que es confeccionaven de pasta dolça molt pesada i eren els postres típics de la Festivitat de Tots Sants. (Notícia extreta de F. Hernández Sanz. Compendio de Geografía e Historia de Menorca, Mahón 1908 p. 289).
