El diumenge passat, tornant de Cala Galdana, em van venir al cap la meva tia Feli i els seus tigres. Us sonen? Em refereixo als musclos cuinats d’aquesta manera; no a la meva tia Feli i els seus en concret, que si us sonessin significaria que ens hem assegut tots junts a la mateixa taula!!
De petita recordo que m’encantava aquest moment en el qual la meva tia deia que anava a preparar tigres: això significava que aviat hi hauria una celebració familiar (normalment el seu aniversari), en Cabrejas. Que m’asseuria en una d’aquestes taules llarguíssimes, que tant m’agraden, amb tota la família. Els tigres em porten records d’estiu, de reunions amb les meves cosines, els seus marits, els meus oncles, els meus avis, els meus pares i el meu germà. Arribar d’hora a casa dels meus oncles, el Demetrio estaria rescatant algunes cadires de la cotxera i les golfes, la meva tia ultimant detalls i nosaltres pensant que en breu la casa de tots dos s’anava a omplir de tots nosaltres.
Aquest record em va venir així, de cop, amb la mateixa fugacitat amb la qual ens arriba un esternut, removent el nostre cos durant un breu instant. És recurrent en mi, quan el meu cos sent que necessita de resina, bot i Garcías, aquesta enyorança… el graciós ha estat que aquesta vegada fos el plat estrella de la meva tia el detonant de les meves ganes d’agafar carretera i voler perdre’m entre hectàrees de pins.
Mai he estat fan dels tigres; recordo l’exòtic que em semblava veure’ls en la taula, en una taula en Cabrejas del Pinar, Soria! Cert que per alguna estranya raó la festa principal del poble és anomenada el Mejillón, i que kilos d’ells són cuinats per tots els habitants i menjants al pinar; tot molt daliniano: Soria i musclos! Però no deixava de sorprendre’m!
En alguna ocasió, poques, la meva mare també els ha cuinat, però no és el mateix… Hi ha moments que associem a un decorat en concret, i els tigres, per a mi, són a aquestes celebracions del mes d’agost; tots junts.
