Digues-me com peles una taronja i et diré com ets. Mon pare era un atxa pelant-les. Es decantava pel tall en espiral. Ens deixava a tots els fills meravellats. Tota la pell de la taronja despresa d’un sol tall, una espiral sense significat de color ataronjat que contrastava amb la blancor interior que s’interposava amb els grells sucosos i suculents. Quan vaig anar d’intern al Seminari Conciliar de Ciutadella amb només deu o onze anys -no, no vaig estudiar mai per a capellà- el prefecte Pere Oleo Cortès ens va mostrar a pelar la taronja sense tocar-la, o sigui, amb forquilla i ganivet. Així com mon pare era creatiu, Pere Oleo cartesià i adàmic; jo, per la meva banda, som una mescla de tots dos. M’agrada pelar la taronja només amb el ganivet com mon pare però tallant els dos casquets i fent cinc o sis talls longitudinals a l’esfera. He tornat a pensar en la forma de pelar les taronges -una activitat domèstica molt comuna en un país on es cultiven les millors varietats del món- després de veure a l’Illa del Rei, en un acte preciós i molt ben organitzat de Hauser & Wirth, el documental sobre Louise Bourgeois titulat L’aranya, l’amant i la mandarina. El record visual i d’una intensa i extrema emotivitat és el següent. El pare de l’artista francesa nascuda el dia de Nadal fa un dibuix damunt la superfície de la pell de la mandarina i talla la taronja de la Xina per les línies que ha traçat amb el retolador. Desprèn la pell de la polpa que conté els grells i en surt una figura entre bella i grotesca amb semblances a una preciosa nina amb els colors del sol. Enarbora la pell de mandarina amb forma humana i diu en veu alt i davant els convidats que és més bella que la seva lletja i desafortunada filla. La crueltat innecessària del pare dirigida a la seva filla de pocs anys marcarà per sempre la futura artista famosa per les seves aranyes metàl·liques. El punt àlgid del documental és quan l’artista ho rememora cinquanta anys després i es trenca per dins, intenta aguantar-se i plora davant la càmera. Una altra manera de pelar la taronja, en aquest cas taronja de la Xina, que denota un caràcter cruel. I estem veient el documental al costat d’una de les aranyes de Louise Bourgeois, entre les dues sales de l’excel·lent galeria internacional Hauser & Wirth. Cau una figa madura de la figuera que hi ha a l’altra banda de la paret i s’estampa contra el terra com si fos una llàgrima densa filtrada a través de la foscor de la nit de setembre i que serà la materialització del dolor que ha de justificar la crueltat paterna perquè es pugui produir el miracle de l’art posterior. Dins el pou sec de marès de l’Illa del Rei una nova escultura de Louise Bourgeois ha substituït la primera que hi va penjar durant el primer any. Es titula ‘Janus in Leather Jacket’ (1968), és de bronze i oscil·la amb l’oratge que passa entre el marès menjat pel llebeig. Quin luxe poder tenir aquest art contemporani a Menorca que fa un contrast basculant amb l’art talaiòtic del passat més remot i el complementa. I quin equip humà ha aconseguit formar l’enèrgica i capaç Mar Rescalvo amb na Marta Coll, que té un currículum internacional destacable a pesar de la seva joventut, en les funcions més artístiques de l’entitat. Són dues formes de pelar la mandarina. Les institucions polítiques i culturals de Menorca la pelen de forma tradicional i sense risc. Hauser & Wirth, a pesar del seu evident component comercial que no amaguen, ho fa de forma lliure, autèntica i artística des d’un marc meravellós. Dues illes -Menorca i l’illa del Rei-, dues maneres de pelar la taronja -la de les administracions i organitzacions culturals insulars- que, quan es fusionin, injectaran un impuls a la societat d’aquesta part oriental del món que ens deixarà extasiats com quan menges els grells d’una taronja dolça, després d’haver-la pelada de la forma que a tu més t’agrada, un preciós dia d’hivern.
MANDARINA. Fruit del mandariner, comestible, semblant a la taronja, però més petit, deprimit, de pela prima, de bon pelar i d’un gust més suau; n’existeixen diferents varietats, entre les quals destaquen la clementina, de sabor encara més agradable, i la satsuma, més dolcenca. Desprèn un perfum molt agradable i, antigament, era costum dur-ne una dins la butxaca del vestit.
Si em dius com peles una taronja et diré com ets.
