Dijous passat, dia 8 de setembre, va morir la reina d’Anglaterra a les dependències del castell de Balmoral, Escòcia. Tenia 96 anys i va regnar durant més de setanta damunt un imperi colossal que va anar perdent les colònies d’ultramar encara que va aconseguir conservar les bones relacions amb els territoris antigament administrats; de fet, Elisabet II continuava sent la reina de 15 estats i presidenta de la Commonwealth, organització composta per l’associació de 53 estats independents que, amb l’excepció de Ruanda i Moçambic, comparteixen lligams històrics amb el Regne Unit. El successor serà el seu fill i primogènit Carles III, conegut anteriorment com a Príncep de Gal·les, que s’ha convertit en rei als seus 73 anys, edat en la qual la majoria de persones del món occidental estan gaudint de la seva jubilació. La resposta de la població britànica ha estat unànime amb les habituals i confirmadores excepcions. Concentracions multitudinàries davant el Palau de Buckingham, minuts de silenci respectuosos en els estadis abans dels partits internacionals dels equips de futbol anglesos, condolences sinceres dels enemics naturals de l’imperi britànic com ara la viceministra principal d’Irlanda del Nord del Sinn Feinn que ha destacant la “contribució” d’Elisabet II “a la pau i la reconciliació”, etcètera. Com a deferència als ciutadans sobre els quals va regnar amb una pulcritud, elegància i empatia sense blasmar els interessos de l’imperi que la tenia com a cap principal, el fèretre amb les despulles de la monarca ha visitat les quatre nacions britàniques -Escòcia, Gal·les, Anglaterra i Irlanda del Nord- perquè qui volgués -monàrquic o republicà- pogués acomiadar-se i participar d’aquest episodi crucial de la història.
No m’agraden les monarquies. Som republicà i no faig excepcions. M’agraden els oficis. I Elisabet II va exercir l’ofici de reina amb la mateixa professionalitat, dignitat, eficàcia i resultats que, per exemple, ho pot fer un fuster que domina i estima el seu propi ofici. El contrast amb la monarquia espanyola és lacerant. Els monarques espanyols de la segona meitat del segle XX i principis del segle XXI no han exercit l’ofici de reis amb la professionalitat que havien jurat i promès. Corrupció econòmica, escàndols personals i sexuals -els escàndols de la monarquia britànica, que n’hi ha haguts, han estat protagonitzats per l’entorn de la reina-, incidents diplomàtics -el famós del rei Joan Carles I amb Chávez mostrant una supremacia colonial cap a unes terres i cap a uns ciutadans, els veneçolans, que ja no els pertanyen o el del mateix Felip VI, el preparat, amb l’espasa de Simón Bolívar a Colòmbia durant la presa de possessió del seu president-, parcialitat ideològica tirant cap a l’extrema dreta, decantació cap a un de les nacions que conformen l’estat i no per totes en igualtat de condicions com està escrit a la Constitució espanyola que només van votar els vells i els morts- i absència absoluta d’empatia cap als ciutadans quan aquests van ser apallissats, humiliats i vexats per la policia quan volien exercir un dret fonamental com és votar en un referèndum, en aquest cas d’autodeterminació, com el que va exercir Escòcia durant el llarg regnat de la reina Elisabet II.
Conten les cròniques que la reina d’Anglaterra tenia la mà dreta de color negre com les plomes dels corbs de la Torre de Londres. La llegenda diu que si un dia els corbs de la Torre de Londres es perden o se’n van, la Corona caurà, i amb ella Gran Bretanya. Segons les mateixes cròniques fantasioses el mite dels corbs va sorgir durant el regnat de Carles II. Aficionat a l’astronomia, el rei veia com cada dia els corbs volaven davant el seu objectiu i entelaven el seu telescopi amb les naturals i diàries deposicions. Va ordenar exterminar els corbs i el mateix astrònom reial, John Flamsteed -llavors, la ciència i la superstició encara anaven agafades de la mà-, el va advertir de les conseqüències nefastes de matar els ocells. La solució reial va consistir en traslladar l’Observatori a Greenwich i deixar que els corbs es quedessin a la Torre de Londres on encara avui formen part del seu familiar paisatge. El famós apotecari Nostradamus va predir que l’any 2022 moriria una reina. Jo faré una predicció més simple i modesta. La monarquia que sotmet Espanya caurà quan l’ocell de la corrupció que la sosté amb les seves negres ales desaparegui.
