El dies llargs de l’estiu s’acaben, l’aigua de la mar ja té llambrejos argentats, les estridències dels renous han afluixat i la gent s’afanya a retrobar la rutina desprès del desgavell d’un estiu massa xafogós. Fa olor de tardor, a Mallorca, al mercat ja hi ha gínjols i raïm, la verema s’ha hagut d’avançar per mor de la calor persistent. Aquest mes, al meu poble natal, la muntanya i els boscos poblats d’arbres i arbustos començaven a vestir-se de tonalitats ocres i rogenques. Un espectacle meravellós!
A mi m’agrada la tardor, una època de la que record l’olor de la pluja de la meva infantesa i aquella catifa de fulles caigudes dels plàtans d’orient de troncs enormes sembrats feia molts d’anys pertot arreu del poble i a la plaça on vivíem. A les praderes florien els crocus de flor delicada i els bolets ja començaven a voler sortir. Les oronelles ja volaven cap al Sud però les havia vistes enfilades als fils elèctrics del nostre hort i havia tengut temps de dir-los a reveure. Les vesprades ja eren fresques i mon pare encenia el foc reconfortant que crepitava dins aquella cuina econòmica testimoni de tants àpats suculents preparats per ma mare. Quina nostàlgia!
Avui aquí a Mallorca, encara fa molta calor i l’expressió “canvi climàtic” és a l’ordre del dia. I jo enyor aquell temps on l’any tenia quatre estacions ben determinades que marcaven el nostre ritme de vida i ens deixaven temps per preparar els diversos canvis de la naturalesa sense batzegades. Hi havia més harmonia, més quietud, més contacte vertader amb l’entorn.
Per a mi la tardor sempre ha significat el retrobament amb la calma i el record d’un passat ple de goig i d’estampes quasi desaparegudes. Un retrobament amb la poesia que es fa necessari en un món desfigurat i mercantilitzat perquè ens ofereix un temps més embellit, tonificant i encantador que ens vivifica al fil de les hores, dels anys i dels temps. Per això quan vé el més de setembre sempre em vé a la memòria aquell magnífic poema de Victor Hugo après a l’escola titulat: “El gest august del sembrador…” del qual he fet aquesta traducció:
“És el moment crepuscular.
Admir, assegut sota un portal,
el que queda del dia que il·lumina
la darrera hora del treball.
A les terres, banyades de nit
Contempl, emocionat, els parracs
d’un ancià que llença a grapades
la futura collita dins els solcs.
La seva alta silueta negra,
domina els profunds conreus .
Se sent fins a quin punt deu creure
a la fugida útil dels dies.
Camina per la plana immensa,
va i vé, llença la llavor lluny,
torna a obrir la mà, i torna a començar,
I jo medit, obscur testimoni,
mentre que desplegant les seves veles,
l’ombra, on es mescla un rumor,
sembla eixamplar fins a les estrelles
el gest august del sembrador.”
Quina bellesa!
És meravellós imaginar un món sense hores grises, ni embotellaments, ni estrès, ni vents de tardor que duen depressions estacionals, simplement basta llegir, llegir poesia, aquella música dolça que ens reconforta. Per a mi és un bon remei per ésser feliç i gaudir del que tenim a l’abast.
