Durant l’Edat Mitjana la manera més usual per fer front a una despesa de caràcter general fou la Talla. La Talla era un sistema recaptatori que s’aplicava en un determinat moment per sufragar una eventualitat general imperiosa i urgent, com era l’armament d’un estol per a la defensa de l’illa, procedir a la compra de blat en anys de gran necessitat, o per pagar els deutes contrets per la municipalitat davant les exigències d’uns censalistes. Una vegada fixat el deute, la quantitat a recaptar havia d’ésser aprovada pel Consell General de l’illa o pel Consell municipal de la població, ja que el seu import era generalment superior a la quantitat necessària, ja que en ella s’havia tingut en compta els morosos i la quantitat a satisfer als recaptadors de la mateixa talla. També s’aplicava la talla, amb caràcter particular, entre els agremiats d’una confraria quan aquesta decidia sufragar el cost d’una custòdia o l’adquisició d’una imatge religiosa acordada per la comunitat gremial.
Per consegüent, la talla es podia imposar en qualsevol moment, coincident unes amb altres talles, una circumstància que degué causar malestar a molts.
Una vegada aprovada la quantitat a satisfer en una talla general, el Lloctinent notificava als batlles de les quatre localitats menorquines la quantitat que se lis havia assignat. Seguidament el consell municipal de la parròquia nombrava a dos taxadors que distribuïen la càrrega impositiva entre els seus veïns a sou e lliura és a dir de manera proporcional a la riquesa immobiliària i rústica que cadascú posseïa. La municipalitat, en ésser propietària de béns immobles a la localitat també era gravada segons la riquesa material que posseïa.
És evident que una vegada fet el repartiment local alguns protestaren al·legant haver estat gravats en excés; altres, manifestaren que no eren residents, ja que estaven domiciliats en altres poblacions en les quals contribuïen; els menys es negaven a manifestar tot el que posseïen.
Quan els taxadors havien repartit la talla, alguns vilatans es consideraren perjudicats i excessivament gravats per moltes raons: Uns havien venut part dels seus béns o els havien repartit entre els seus fills; altres havien casat una o dues filles, a les quals havien dotat amb 500 lliures a cadascuna, diners que ara gestionaven els seus gendres; uns altres manifestaren que, degut a la mala sort, el seu negoci havia minvat considerablement i per tant la seva assignació impositiva havia d’ésser reduïda; un quart manifestà que aquells anys havien pagat el rescat d’un fill, el seu germà o d’altre familiar que estava detingut en captivitat a una ciutat del Nord d’Àfrica; o li havien avaluat els béns que tenia a altres indrets, com Alger o Tunicia, dels quals estava exempt.
En ésser una imposició de caràcter general i obligatòria, el no pagar les diferents pagues (generalment la quantitat a satisfer es dividia en tres pagues) suposava l’embargament dels béns de la persona morosa. Així doncs, l’arribada a la vila del jueu o jueus receptadors de la talla, acompanyats del batlle de la localitat, exigint el deute contret, era una angoixa per a molts.
El fet de no pagar el deute contret, obligava al batlle a exigir del deutor una penyora amb la qual satisfer la paga. Alguns assignaren un càvec, una aixa o altre ferramenta. Eines que uns dies després eren subhastades per procedir al pagament si el deutor no havia satisfet el deute. Però la picaresca illenca no es va inventar en el segle XVI. En el segle XIV foren molts qui assignaren un ase o un mul per ser subhastat, però el dia de la subhasta manifestaren que l’animal s’havia mort, raó per la qual cosa no es podia celebrar la venda de l’animal. Això comportava haver d’assignar un altre bé a subhastar, fet que implicava fer tornar al jueu creditor a la localitat i aconseguir un allongament del deute.
Quan en el segle XIV la monarquia catalano – aragonesa va exigir reiteradament nombroses quantitats per mantenir el seu poder polític a la Mediterrània (armament de naus, soldada a cavallers i homes d’armes), les quantitats exigides es distribuïen en forma de talla. Les reiterades talles, exigides als petits propietaris fou una manera forçada d’obligar-los a alienar les seves propietats en mans dels més rics, que aprofitaven les difícils conjuntures financeres dels més febles econòmicament per engrandir i augmentar el seu patrimoni immobiliari.
A Menorca coneixen una talla feta a finals del segle XIV per armar una galiota i una barca armada per assistir a una expedició naval convocada pel la Ciutat de València i Ciutat de Mallorca. Aquell contingent prengué el nom de Santa Armada, ja que el papa Benet XIII, des d’Avinyó, li atorgà el signe de Creuada.
El motiu primari del seu armament fou intentar recuperar una custòdia amb unes Formes Sagrades que uns pirates barbarescos, comandats per un renegat de nom Sayt, havien robat de la vila valenciana de Torreblanca (1398), on havien capturat a unes cents persones i portades als mercats d’esclaus del nord d’Àfrica.
La manera de participar dels menorquins fou convocant dues talles, una per cada embarcació, de manera que els cost de l’armament es va dividir entre els participants de cada nau, ja que els guanys també es repartirien de manera proporcional a la seva aportació.
L’expedició fou un fracàs, i sembla ser que la barca no arribà a bon port i s’enfonsà degut a una forta tempesta del mes de setembre – octubre.
Un complement de la talla era el talló. Quantitat que s’afegia a la talla quan aquesta no era suficient per poder pagar el deute contret.
