Diu el refrany: Si plou, plou; si neva, neva; si fa vent, fa mal temps. I n’hi ha un altre que diu: Mai no plou a gust de tothom. És cert, per nosaltres, quan fèiem parets seques, el mal temps no el portava el vent, sinó el ploure, que ens impedia anar al tornall. Aquesta setmana hem viscut a Ciutadella un esclafit d’aigo que ha tornat formar delobí al Canal dels Horts i es Pla. Les xarxes socials han anat plenes d’imatges relatives al fenomen. L’Iris ha recordat que el darrer va ser el 2008. Açò no obstant, aquests són delobís modests en comparació als que vivíem nosaltres de petits, i més encara a les grans avingudes d’aigo que negaven els horts i les terres dels canals, no només a Ciutadella. Ja sé que la gent que ha patit danys i pèrdues, ha viscut aquest ploure a la desesperada amb angoixa. El que vull dir és que avui, els delobís no són ni tan freqüents ni tan salvatges com enprimer. I riuades com aquesta no es donen només a Ciutadella. A Maó també eren recordats els delobís que assolaven els vergers de Sant Joan de forma periòdica: “… los vergeles del llano de S. Juan se hallaban inundados con unas dos ó tres varas de agua sobre su nivel (una vara és com una cana: quatre pams); el cáñamo, el lino, las calabazas y demás hortalizas se hallan esparcidas todo dentro de nuestro puerto, presentando una vista que llena de horror” (Diario de Menorca, 3/09/1824). També eren furiosos les que baixaven pels barrancs i canals de la costa sud cap a la mar. Muare en conta les torrentades que baixaven pel barranc d’Algendar i encara recorda un dia de fa vuitanta anys que el conco en Bep Barber va comparèixer amb un covo d’anguiles que el delobí havia tret a les tanques. Encara que per delobí gros el de l’any 1810 a Ciutadella. La riuada va destrossar parets i cases, va buidar de terra tots els camps del canal dels Horts, on l’aigua arribà als quatre metres d’alçada i la mar va pujar fins a s’hort d’en Faner. De sa força que dua l’aigua se’n va endur a sis dones que rentaven a sa font de sa Cova, a prop de la colàrsega. Aquell desastre va succeir el 6 de juny de 1810 i va ser tanta la destrossa que els jocs des pla del 24 de juny es van haver de fer fora murades, al que després seria sa Contramurada; fins i tot en Joan Benejam ho recordava a “Ciutadella Veia”: “deluvís com es de l’any deu que’s va endur a la mar sa terra de tots els canals” No debades, al de l’any 1810 se’l coneixia com “es delobí gros”. Cent anys després, el 1915, dos amics, en Joan Cardona i en Llorenç Sintes van sortir a caçar pel canal de Rafalet (Sant Lluís) i els va plegar una tempesta de trons, llamps i aigua que va formar delobí, a ells els van trobar morts el matí següent. A Ciutadella, fins que no es van fer noves canalitzacions per les escorrenties, les vingudes d’aigua eren habituals. La gent guaitava a sa Muradeta per veure passar, l’aigua que portava arbres, llenya, portes, objectes i animals. Els pobres anaven a la colàrsega a veure si podien pescar una gallina o un porcellet que, sense amo, perillava.
Acompanyem l’escrit amb una fotografia feta per n’Hernando d’un delobí de la postguerra
