Un ranxo de diligents, eficients i professionals llenyataires han tallat els arbres -la majoria pins- de la tanca de Cala Mitjana coneguda com na Gran i de la zona que envolta el Camí de Cavalls entre Cala Galdana i l’esmentada platja que pertany, si no vaig errat, a Santa Ponsa. Quan travesses la tanca o quan tresques pel Camí de Cavalls pots veure el bosc aclarit i munts ordenats de rama, branca i troncs escapçats o pràcticament sencers i mantenint la mesura que anava de la terra a la cimalada quan estaven plantats i eren vius. Fa impressió però ho cavil·les bé i el paisatge dantesc et fa pensar en una frase repetitiva de les persones grans: ara el bosc està brut, abans estava aclarit i era polit i no es produïen incendis descontrolats. Quina és la raó de tot aquest desplegament matèric i sonor? A principis de setembre hi havia una màquina dins na Gran per fer estelles que alçava una fumarada impressionant i feia saltar pels aires un esclat de pols aromatitzat. Hi havia una dotzena de persones que observaven les operacions, dos cotxes aparcats dins la tanca i un jubilat avisant la gent que no podien passar per anar a la platja. Hem rallat una estoneta. Un dia me l’havia trobat passejant amenaçant per na Gran armat amb una destral. Foragitava els turistes que solen agafar aquella drecera per anar a Cala Mitjaneta i s’enfrontava als menorquins, sobretot ferreriencs, que han fet servir aquell pas, igual que els seus avantpassats, des de fa centenars d’anys. Des d’aquell dia el vaig anomenar el guardià de la destral. És com voler aturar l’aigua. La gent hi continua passant i hi continuarà passant com hem fet sempre i sempre farem. D’al·lot, quan anàvem salvatges a tirar-nos de dalt sa Cova, a nedar de Cala Mitjana a Cala Mitjaneta, a espiar com hi filmaven pel·lícules de sèrie B o a caçar caderneres a les basses tenia una fantasia. Poder viure un dia només d’allò que produís l’illa. Reina dels pins, perdius dels bladars, conills dels caus, fruita dels barrancs, baies de les murtreres, caragols de les caramuixes, tords dels colls, patates dels horts, sal dels cocons, mel dels eixams, oblades de les pesqueres, pegellides de les roques, llet de les cabres, formatge de les vaques, ous de les gallines negres menorquines, raors dels fons arenosos, calç dels forns, carabó de les sitges, cantons de les pedreres, etcètera, etcètera. El temps ens ha demostrat que era una quimera. La crisi provocada per la guerra d’Ucraïna ens ho ha recordat i ens ha demostrat la importància de les matèries primeres i dels aliments elementals com ara els cereals. Però el que ha afectat més el món occidental, sobretot Europa, ha estat el combustible, sobretot el gas. Amb les estelles dels pins tallats a na Gran es pot elaborar pèl·let, un tipus de combustible granulat aglomerat a base de biomassa, produït a partir de residus forestals o de la indústria de la fusta. Ells pèl·lets són petits cilindres que s’obtenen després de capolar i assecar la llenya tot premsant-la i comprimint-la. Es poden aconseguir aquests cilindres de combustible gràcies a la lignina, un polímer d’origen natural format per alcohols aromàtics, que fa d’aglomerant.
Menorca podria produir suficients aliments i matèries primeres encara que haurien de davallar el nostre exigent nivell de vida. La nostra estimada illa no té jaciments de petroli ni bosses de gas al subsòl. Sí que té una gran quantitat de boscos -marines si es troben a prop de la mar- bruts i sense explotar. Si es fa de manera controlada -un matí d’aquest mateix mes de setembre, a més de la màquina de fer estelles, el camió que se’n duu els troncs i els cotxes dels llenyataires i havia un jeep dels forestals que, vaig suposar, supervisaven la tala- pot ser un bé de Déu per Menorca. Tot i així, després de contemplar aquesta gran activitat a la marina de na Gran que ha transformat el paisatge -han aparegut fortins, basses, encadenats, corrals i enderrossalls- la pregunta interessada que tothom es fa per aquestes llars és: amb tanta estella allà enmig, sortiran esclata-sangs?
PÈL·LET. La paraula va derivar-se de l’anglès ‘pellet’, que per la seva banda prové del francès ‘pelote’ (pilota), petita bola esfèrica o ovoide.
