Propietats eclesiàstiques de reialenc o mans mortes
El primer Privilegi concedit per Jaume I al regne de Mallorca fou la Carta de Franquesa de 1 de març de 1230. En el Capítol II de la Carta prohibia als cavallers i eclesiàstics poder adquirir i cedir propietats de reialenc (de domini del monarca) sense el permís del rei, actuacions penalitzades, en cas de transgressió, amb el decomís del bé o béns adquirits o cedits.
El perquè d’aquesta prohibició era una qüestió doble, la primera de domini directe, la segona econòmica. De domini, perquè l’eclesiàstic era una persona que depenia de l’autoritat del bisbe, i per conseqüent la propietat era controlada per l’Església, i econòmica perquè deixava de pagar a la monarquia certs drets (censos, delmes, primícies, tasques, morabatí), ja que els eclesiàstics estaven exempts de contribuir.
A l’illa de Menorca hi ha un exemple molt aclaridor. Alfons III i Jaume II d’Aragó havien donat al seu almirall Roger de Llúria tres propietats a Menorca (les alqueries de Lloriach, Granada, Benialba), les quals foren assignades al monestir de Santes Creus, com a llegat testamentari (1305), a la mort de l’almirall. Els procuradors del rei Jaume II aplicaren, amb tot rigor, el capítol II de la Carta de Franquesa (de militis et sanctis), promulgada pel monarca el 1301 a Menorca, i obligaren al monestir cistercenc a vendre les propietats. Interessat el rei amb aquelles propietats, els tresorers les adquiriren, aplicant el dret feudal de la fadiga (dret de compra en primera instància), de manera que les 420 lliures, que era el valor total de les tres alqueries, va quedar reduït a 280 lliures (en descomptar un terç de la venda en l’aplicació del lluïsme). Però el rei, en vista de la bona disposició del monestir, ordenà als procuradors cedir la meitat del lluïsme, de manera que el monestir va rebre un total de 350 lliures. (ARM RP 2035 f. 32-35 ).
La reiterada cessió de petites propietats a mans eclesiàstiques era de difícil control, el que obligà a Jaume III (Perpinyà 10 abril 1335) a fer promulgar una R.O. prohibint l’adquisició de béns de reialenc als eclesiàstics, i manar que aquells que volgués transferir béns de reialenc a persones o a institucions religioses, en vida o en els testaments, paguessin la quarta part del seu valor a l’erari reial, en ésser venuts a persones civils, i haguessin de contribuir al pago de les talles i col·lectes imposades per la municipalitat.
Dita normativa va ser revocada per Pere IV (Perpinyà 1 desembre 1350). Tres anys més tard (València 25 de setembre 1353) va ordenar a la Procuració reial de Mallorca que s’efectués una capbrevació (recompte nominal) de les possessions i propietats sobre les quals la corona rebia censos; dit llibre seria custodiat per la procuració, la qual també trametria una còpia del mestre Racional de la Cort. Per evitar l’oposició dels propietaris a manifestar els béns i facilitar la tasca als procuradors manà que els propietaris no haguessin de pagar les escriptures ni els salaris dels escrivans reials.
Davant la petició dels jurats del regne i amb el beneplàcit dels jurats de la resta de les illes, Pere IV (10 de març de 1363) manà al bisbe de Mallorca i al capítol la seva contribució a les despeses que les municipalitats havien de fer en defensa i fortificació de la Ciutat i altres llocs. Una ordenança que no va ser ben acollida i va ser contestada amb l’oposició del col·lectiu eclesiàstic, que al·legava la seva imparcialitat en les qüestions polítiques i bèl.liques. El contenciós es decantà de part del monarca, de manera que els eclesiàstics hagueren que contribuir.
