Fa uns mesos vam tenir una visita inesperada a casa. Un bon dia, quan vam sortir al patí, vam descobrir un colom que rodava sense poder alçar el vol. No li vam dir res, esperant que seguiria el seu camí. Això no obstant, passaven les hores i el colomet no tenia eima de res. Li vam treure un poc de menjar. Era un animal ximple i el vam agafar sense esforç. Havíem descobert que portava dos o tres anells a la cama, per tant, que tenia amo i fins i tot nom. Vaig penjar la seva fotografia al facebook per si qualcú s’interessava fer-se càrrec d’aquella criatura i al cap de poc temps vaig rebre un missatge d’un columbòfil de Ciutadella. Al cap d’una hora ja era a Alaior amb una gàbia. Dies després vaig rebre un nou missatge en el qual em deia que l’animaló era, segons els anells, anglès, que era femella i que estava millor. El nou amic del colom li va posar de nom Brexit. Van passar molts de mesos i, en un nou missatge, em contà que havia tingut una parella, un seria de nom Carlos III i s’altre, Isabel II. El cas em recordà al meu germà, en Damià, molt animaler, que també va tenir un colomar de missatgers dalt ca nostra. Primer el tenia dins el pati, després el va fer dalt el terrat del magatzem, al cul del pati. El peculiar sentit de l’orientació i la capacitat de recórrer grans distàncies, van convertir els coloms en una espècie útil per als humans. Segons la tradició, el colom missatger més antic va ser el que portà a Noè el missatge en forma de branca d’olivera. Sigui ver o no, el cert és que els coloms s’han emprat com a missatgers des de l’antiguitat, ja a Grècia i a Roma. Els àrabs van perfeccionar la cria i la tècnica d’aquestes aus en les seves guerres contra els creuats. Més endavant es van emprar com a servei de correu regular i fins i tot es van emetre segells exclusius. L’aparició de la telegrafia sense fils, els va fer ser inservibles, tot i que l’exèrcit espanyol va emprar oficialment un colom missatger per darrera vegada l’any 2006. Així que finalment va quedar com una activitat esportiva i d’oci i prou. En Damià tenia el colomar a casa i cada dia, després de dinar, amollava els coloms que voltaven i voltaven, sense fer-se gaire enfora, i tornaven obedients. En aquella hora es veu que la majoria de columbòfils feien volar la seva bandada i veies grups d’aus que descrivien cercles capriciosos sobre els terrats de Ciutadella. En Damià se’ls mirava i sobretot reparava que no hi hagués cap falcó, el seu gran depredador, disposat a atacar. Els coloms s’alimentaven de blat d’indi i veça. Quan arribava el mes d’octubre, començava la temporada de competició que solia acabar per sant Antoni. En aquest període, l’alimentació era més proteínica i menjaven llavor de cànem. Els columbòfils portaven els seus coloms engabiats al vapor i marxaven. La primera sortida era des de Santa Margalida; després des d’Algaida, més endavant els amollaven des d’Eivissa i des de la costa llevantina. La darrera solia ser des de Calp. En línia recta, hi ha 360 kilòmetres. A nosaltres ens meravellava que aquells animalets poguessin fer el viatge sense perdre’s i amb tanta rapidesa, ja que els primers arribaven a les quatre o cinc hores. A casa vigilàvem l’arribada. Quan això passava, en Damià els treia l’anell de la sortida i el dua a corrents fins dalt es molí de comte, on hi havia els jutges que certificaven el resultat de la prova. Naturalment, hi havia coloms cèlebres, que destacaven sobre els altres. I també hi havia disgusts, perquè no arribaven tots, ja fos perquè es desorientessin a causa de diferents fenòmens meteorològics o perquè acabessin en les urpes de qualque depredador. En Damià va mantenir el colomar molts d’anys, fins i tot després de casar-se. Al final va convertir tot el magatzem en colomar i va arribar a tenir-ne més de dos-cents. Fa molt que ho va deixar. Però encara avui es manté aquesta afició popular i, si ens hi fixem, no és estrany veure bandades de coloms que pinten reganyols en l’aire sobre els terrats dels nostres pobles.
