No fa molt vaig estar a Sevilla, ciutat que em va encantar. Cert que jo, tot el que sigui viatjar, ho gaudeixo moltíssim: omplir-me els ulls, però sobretot la ment, amb espais i maneres noves. Suposo que tot el contrari els succeeix a aquestes persones ‘educades’ en entorns bombolla; siguin aquests ciutats, col·legis, barris, llars o famílies.
Els escassos tres dies que vam estar en la capital andalusa van bastar per a adonar-me dels contrastos de tota mitjana i gran ciutat. Caminar, quan passo uns dies en un lloc nou, caminar em sembla la millor de les maneres de conèixer-lo; però si les cames o els peus demanen descans el bus és una gran alternativa. Aquesta vegada, agafar un bus de línia a Sevilla no sols va donar un respir als meus peus, també va servir perquè, simplement la distància entre dues parades, em fes veure el gran cisma existent entre la seva població; segons el barri on es resideix. Poc després, asseure’ns a la barra d’un bar, feliços, contents, amb la intenció de prendre vi de taronja i menjar unes tapitas, va alimentar la sensació de com el fet de viure en una bombolla aconsegueix, precisament això, que la ment no s’expandeixi i que la por al diferent ens faci, a ulls dels altres, petits. Ser catalans i parlar català ens va fer protagonistes d’alguna incòmoda conversa aliena.
La setmana passada, afortunadament, es va fer viral el vídeo d’aquest noi que cridava des de la finestra d’un col·legi bombolla, jaleado aquest pels seus companys, com si de Rafael Amargo es tractés. Afortunadament? Doncs sí, perquè aquestes actituds i maneres de pensar estan molt més esteses del que creiem i, sobretot, del que ens agradaria. En el nostre cas, en sentir-nos protagonistes d’una conversa entre uns sevillanos plena de tòpics pel fet d’haver nascut a Catalunya, vam decidir aixecar-nos dels tamborets i anar a un altre bar. Ara crec que probablement hauríem d’haver viralitzat el fet: compartir el nostre pensar amb aquestes persones que viuen a una parada de bus de qualsevol realitat aliena a la seva llar.
