A la mort del paborde Arnau de Sarrià el succeí a la pabordia Guillem de Vilanova, aleshores canonge de Barcelona, qui fou nomenat rector de la parròquia de Santa Maria de Ciutadella pel rei Jaume II d’Aragó (9 maig de 1290).
El paborde era la màxima dignitat eclesiàstica a Menorca i estava subjecte a la potestat del monarca i del bisbe. Per tant, el rei era qui nomenava el paborde, mentre que després el religiós era confirmat pel prelat.
Degut al canvi polític produït com a resultat del Tractat d’Anagni (1295) entre el rei d’Aragó i França, el regne de Mallorca fou retornat novament a Jaume II de Mallorca, el qual, mitjançant l’Ordenació Eclesiàstica promulgada l’any 1301 (doc. conegut com a Pariatge) canvià tot el panorama eclesiàstic de patronat dictat pel rei Alfons. Segons dita Ordinació, el rei creà set parròquies i tres capellanies de patronat reial, les quals posà sota l’autoritat del paborde Guillem de Vilanova, al qui primer l’obligà a renunciar del càrrec que ostentava sota l’autoritat del bisbe de Barcelona, per després nomenar-lo novament paborde, però ara sota l’autoritat eclesiàstica del bisbe de Mallorca.
Jaume II va promulgar l’Ordinació Eclesiàstica per Menorca de manera unilateral, sense intervenció de cap dignitat eclesiàstica. De manera que quan el rei Sanxo I de Mallorca signà el Pariatge amb el bisbe l’any 1315 (subscrit entre ell i el bisbe de Mallorca, ara Guillem de Vilanova), els dos dignataris mantingueren els acords estipulats l’any 1301 entre Jaume II, pare del rei Sanxo, i l’actual bisbe, respecte a Menorca.
A hores d’ara desconeixem els noms dels pabordes que regiren la comunitat religiosa de Menorca durant els 50 anys que durà la Dinastia Mallorquina a l’illa. Però saben que era freqüent que els pabordes subroguessin el càrrec que ostentaven a altres preveres locals per poder absentar-se de l’illa i residir a la Cúria episcopal, en espera de rebre alguna altra alta dignitat més atractiva i millor remunerada.
Després de la nova integració de les Illes Balears a la Corona d’Aragó per Pere IV (1343) coneixem per primera vegada les protestes dels Jurats menorquins al rei sobre l’absència del paborde. El rei escrivia al bisbe Antoni de Galiana (1356) requerint-li que obligués al paborde de Menorca a residir a l’illa, en estar el càrrec vacant per mort de Huc de Totzó. En substitució del finat, el rei nomenava a Guillem Riera, personatge que havia de ser ratificat pel bisbe mallorquí.
No pareix que la persona elegida pel rei fos del gust del prelat, ja que en el mes d’abril de 1360 el rei manava al governador de l’illa, Gil de Loçano, que segrestés tots els béns de la pabordia, ja que el bisbe es negava a reconèixer el nou paborde que proposava el monarca.
Finalment, l’any 1361, el rei i el bisbe Antoni de Galiana arribaven a un acord; el bisbe acceptava a Pere de Castellar com a paborde, però a la vegada aquest enviava a Bernat Català com a substitut seu. El prevere suplent en el càrrec, en no fer residència personal a l’illa indignà novament el Jurats menorquins, els quals aixecaren novament la veu de protesta al rei, qui tornà a comunicar al bisbe el descontent dels illencs.
Malgrat les protestes dels Jurats menorquins, el paborde Pere Castellar abandonava periòdicament el seu càrrec i feia llargues residències a Barcelona. L’any 1370 el rei li manava novament que fixés la seva residència a Menorca ja que l’illa era mancada de gent instruïda.
Probablement, degut a les reiterades absències del paborde, el bisbe optà per enviar a Menorca un oficial propi (vicari) per tenir esment de la correcta actuació dels preveres i eclesiàstics menorquins, i de l’administració de les rendes que la pabordia compartia amb la monarquia, de les quals una meitat corresponien al paborde i l’altra meitat al bisbe i Capítol.
La presència d’un oficial episcopal degué molestar els preveres menorquins, ja que el nominat pel bisbe gaudia d’una jurisdicció eclesiàstica emanada del prelat, màxima dignitat religiosa a les Illes. Pareix que el primer oficial nomenat per a Menorca fou Guillem de Corça, el qual atenia tots els afers eclesiàstics (relaxació en el culte, absències indegudes dels preveres, etc.), ja que segons el Pariatge de 1315 la jurisdicció civil era compartida amb el monarca. Així doncs, ni el paborde ni l’oficial eclesiàstic eren competents per jutjar la conducta dels preveres en qüestions civils (apropiació indeguda de propietats, crims, vendes fraudulentes, etc.) que corresponien als oficials reials.
És evident que en certes ocasions era difícil discernir les competències d’un i l’altre. Les intromissions de l’oficial eclesiàstic en qüestions civils degueren ser freqüents, les quals eren protestades per l’oficialitat reial que les tramitava a la Cort.
En el mes d’agost de 1372 Pere IV es dirigia al bisbe de Mallorca i li deia que a Menorca ja hi havia un paborde amb jurisdicció eclesiàstica, que actuava a l’illa en nom seu, per tant no era necessari un oficial episcopal (vicari). Malgrat aquesta reflexió, el bisbe nomenà a Berenguer Torrelles, home poc il·lustrat, pervers, que provocava aldarulls, s’immiscia en afers que no eren de la seva competència i que eren propis de la jurisdicció reial. Unes protestes que foren presentades per Ramon de Bell-lloc, síndic de la Universitat de Menorca al rei, demanant la retirada de l’oficial o la seva revocació. Però la missiva reial al bisbe segurament va ser més contundent. El monarca notificava al governador que si en el terme de 10 dies el bisbe no havia retirat el seu oficial, que fos expulsat de Menorca.
