“Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.”
He volgut encetar la ressenya d’aquesta setmana amb aquest paràgraf del preàmbul de la novel·la, perquè em fa la impressió que, de qualque manera, ens dona la clau de la narració.
Estic parlant de La dona de gris, d’Anna Maria Villalonga. Una magistral novel·la negra que m’ha fet gaudir tant com m’ha desassossegat. Una combinació perfecta.
Fixem-nos en el breu resum argumental que trobem a la contracoberta: La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll. Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja.
És molt difícil, en una novel·la com aquesta, anar més enllà d’aquesta esquifida sinopsi sense esguerrar-ho tot. Tanmateix, puc parlar-vos del protagonista i del mirall que es converteix, alhora, en testimoni i acusació.
“Per culpa seva, per culpa d’aquell psicòpata que no para d’observar-lo, cada matí li costa més traspassar la porta del bany. Dutxar-se, afaitar-se, rentar-se les dents. No suporta la imatge que li retorna: el rostre aflaquit, les bosses toves al dessota dels ulls, la mirada extraviada.”
Un home assetja una dona. L’espia, la segueix, com si fos un joc. Però en aquesta vida tot té conseqüències i aquestes no triguen a arribar. I mentre la narració passa de tercera a primera persona anem descobrint tot un món impensat, farcit d’horrors, de por. Allò que viu el protagonista és allò que Villalonga ens fa viure i no és, per res, agradable.
No puc desvelar la trama, només puc dir-vos que està tan ben teixida que, si bé contínuament sorprèn, la perceps com a lògica i inevitable. Una trama que tot fent-nos entrar dins la ment del personatge ens fa partícips de les seves dèries, dels paral·lelismes que crea amb personatges literaris o cinematogràfics…
“Inesperadament, l’assalta un altre flash de cine. D’entre els morts. Vértigo té un subtítol. També es diu D’entre els morts.”
“S’esgarrifa. La senyora Dalloway, de Virginia Woolf. Sembla un senyal pervers, una mala jugada.”
“Li ve al cervell una nota musical in crescendo. Psicosi. Seqüència mítica. Janet Leigh terroritzada, recargolant-se sota la dutxa…”
I així, sense adonar-se, l’home es va construint, passa a passa, a si mateix. El mirall ja no reflecteix, si és que s’hi mira, la mateixa imatge. No és el Dant, però travessa els inferns.
La dona de gris és, com us he dit abans, una novel·la negra, però, com a altres bones novel·les d’aquest gènere, la versemblança psicològica dels personatges és absoluta, i la crítica social tan clara com justificada.
I no comentaré el desenllaç, tan sols us diré que tothom en la vida ha d’enfrontar, en un on altre moment, un dilema moral.
He de cloure ja la ressenya. Hi ha molts aspectes que no he esmentat. Tant fa, perquè esper que amb el que us he explicat n’hi hagi a bastament per engrescar-vos a llegir aquesta bona novel·la.
Tanmateix, vull que les darreres paraules siguin part de la cita de Mercè Rodoreda que encapçala la narració:
“Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen.”
