Estic segur que us haureu adonat de la referència directa, en el títol de la novel·la, a l’Assaig de càntic en el temple, d’Espriu. Òbviament no és debades, però no us en parlaré més, simplement us trasllat la sinopsi de l’argument.
A Igualada els somnis s’asfixien. Per això els joves marxen. Si més no, quan el seu pare mor, el David decideix tornar i encarregar-se del bar que li ha deixat en herència. En assabentar-se també els seus amics tornen, resolts a fer-li repensar el futur. Tanmateix, el retrobament tindrà conseqüències.
He procurat ser el més curós possible en aquest resum argumental, fins al punt que he retallat força el que se’ns explica a la contracoberta del llibre. M’ha sorprès tant aquesta novel·la, i tant m’ha entusiasmat, que em sembla que és millor endinsar-s’hi sense massa pautes prèvies.
Però, per altra part, som ben conscient que aquesta és una d’aquelles ressenyes que em costarà escriure. Us contaré el motiu ben gràficament: tinc el costum de doblegar el cantell de les pàgines on qualque frase m’ha colpit, m’ha fet reflexionar o, fins i tot, m’ha trasbalsat. Més de mig llibre té les pàgines doblegades.
Els qui em coneixeu sabeu que fa molts anys que vaig deixar la joventut enrere, però de qualque manera gairebé màgica m’he sentit absolutament identificat amb aquesta història de joves que es retroben i que confronten somnis i decepcions, autoenganys i desoris, pèrdues i fingiments, lluites i fracassos…
Podria dir-vos que és una novel·la sobre l’amistat que transcendeix el temps i la distància i no us mentiria, però sens dubte seria una definició miserablement esquifida.
“… perquè els amics de l’institut són sempre el resultat d’uns daus invisibles que algú va llençar en el tauler del passat, jugant a un joc avui extingit…”
L’ambició, el desarrelament, les relacions entre mascles i d’aquests amb les dones, el pes de la família, el control social, el sentiment de comunitat, els problemes de comunicació, la dificultat per expressar els sentiments… tot això i més hi trobem a Covarda, vella, tan salvatge.
Però de cap manera voldria que us penséssiu que la densitat ofega el ritme, ans al contrari la narració és tan profunda com engrescadora, tan ben travada que les reflexions s’entrellacen tan perfectament amb els fets que no pots deixar-la de llegir fins al darrer paràgraf.
I si amb tot això no n’hi hagués a bastament, la mateixa estructura polifònica de la novel·la ens permet viure-la des de diferents esguards, sentir-la a partir de les vivències dels diversos personatges. El sexe, l’amor, la relació de parella i també l’ofegor, el desconcert i la desolació se’ns expliquen amb les paraules dels amics que es retroben -tots ells vorejant la trentena- però també amb les veus de les dones que, d’una manera o l’altra, amb ells interaccionen.
He volgut deixar per al final de la ressenya una citació textual que, per a mi, reflecteix en bona part tot allò que m’ha fet sentir aquesta novel·la. Vet-la aquí:
“O potser el que buscava era la vida mateixa, potser la vida eren aquells instants que semblava que li robaves a la vida. La vida és l’excepció lluminosa o la certesa de les ruïnes? Les ràfegues de llum d’un exterior que sembla sublim i inabastable, o el túnel fosc on es projecten?”
Malauradament, ja ho advertia abans, tinc la sensació que no he fet prou justícia a tota la riquesa literària de Covarda, vella, tan salvatge. Si és així esper que l’autor em perdoni. Si més no, la recomanació no és gens confusa: llegiu-la, és una gran novel·la.
