Popularment coneguts com assessors i en realitat càrrecs de confiança són una figura mixta a cavall entre la política i la funció pública i per tant com totes les figures mixtes de qualsevol matèria és difícil mantenir l’equilibri per no caure cap a una banda o altra.
Als funcionaris els hi pot passar el mateix però en aquest cas el problema potser més important, perquè aquets funcionaris no han d’estar a cavall de la política i la funció pública, sinó dedicats a aquesta funció pública. Però el constant contacte amb els polítics els hi pot fer entrar la temptació d’actuar fins i tot políticament, trencant també en aquest cas l’equilibri institucional necessari.
Els assessors o càrrecs de confiança ,que no s’han de confondre amb els funcionaris que per llei tenen precisament funcions d’assessorament jurídic, econòmic o tècnic, potser a vegades pensin massa amb el seu partit o que fins i tot i depenent de la seva força política, dins del grup polític, tinguin una inclinació per “vigilar” o “ dirigir” políticament i curiosament l’autoritat que precisament els ha anomenat i els pot destituir, per cert.
Aquests tipus d’assessors serien els equivalents als funcionaris amb aspiracions polítiques esmentats abans. És a dir, que en aquets cas ,tant ells com els funcionaris es pensa modestament que no serien precisament un model a seguir.
També hi ha assessors, càrrecs de confiança, a qui els agrada la funció pública i de mica en mica es van posant amb funcions que corresponen als funcionaris. També solen ocasionar conflictes perquè no coneixen prou els mecanismes funcionarials i es posen on no els pertoca amb el corresponent neguit dels funcionaris de carrera. També val a dir que he conegut bons càrrecs de confiança.
Durant la meva carrera professional vaig veure en aquest camp fer de tot. Vaig tenir un cas molt especial d’un assessor, càrrec de confiança, que com que li agradava la funció pública va fer oposicions, les va aprovar, a nivell directiu a més, i s’hi va quedar de funcionari. Però després va tornar a la política amb càrrecs importants i amb situació de serveis especials com a funcionari. Per acabar tornant a la funció pública. I ho va fer tot bé, com a càrrec de confiança primer, funcionari de carrera directiu després, autoritat política més endavant i acabant un altra vegada com a funcionari ,per cert bon funcionari amb delegacions de la pròpia Secretaria General fins i tot. Sempre va mantenir l’equilibri i no es va posar mai en terreny que no li corresponia. Però malauradament no sempre és així.
Potser també algunes vegades sobren,pel que fa a quantitat, alguns assessors, que en realitat estan per compromisos de partit i que provoca que aquests compromisos els hagin de pagar els contribuents però no el partit.
No sé si, amigues i amics lectors, s’hi han fitxat i , si no , fitxin-s’hi, si volen, a partir d’ara, que quan hi ha unes declaracions de qualsevol líder polític una mica improvisades al carrer, o en una inauguració d’alguna cosa etc., al darrera hi ha sempre cinc o sis persones que amb cara seriosa a cada frase del líder fan capades afirmatives. S’hi si fitxen, ho veuran. Digui el que digui el líder. Curiós.
Vaig tenir un Alcalde que em deia que no volia assessors, càrrecs de confiança, perquè no volia que li fessin la pilota. Que preferia funcionaris perquè encara que fossin menys amables, perquè no el necessitaven, veia més la realitat com era. I vaig tenir en canvi un altre Alcalde que durant una vaga funcionarial em deia a mi, que en teoria era precisament el líder administratiu i que intentava arreglar la situació, que quan més durés la vaga ell trauria més vots. No crec que fos per això, però el cert és que a les pòximas eleccions no va treure els resultats esperats.
I finalment i a finals del seixanta del segle passat hi havia una tercera via i es que no podien tenir els Alcaldes en Corporacions mitjanes o petites, al menys, càrrecs de confiança. En conseqüència quan vaig començar a exercir la professió a Ciutadella de Menorca, amb una mica més de 20 anys, el Secretari era també, a més de la Corporació, una mena de secretari particular de l’Alcalde, cap de protocol, contactes amb la premsa, és a dir, una mica de tot. El meu primer Alcalde allí va ser un aristòcrata, Don José María de Olivar y Despujol, bon Alcalde , fadrí i hereu, entre altres, de la Casa –Palau davant de la Catedral de Menorca a Ciutadella, en realitat a una desena de metres de la seva escalinata de la porta principal.
I com a Secretari de l’Ajuntament a partir de les idees que em deia li redactava fins i tot escrits i discursos que completava amb dades i algunes coses. I per estar més tranquils em convidava alguna tarda a casa seva. Les notes les prenia a mà i al matí següent les passava a folis amb la màquina d’escriure manual a l’Ajuntament. L’escenografia era imponent. Ell, als voltants dels cinquanta i aquest articulista més o menys a la meitat. A una elegant taula amb unes finestres- vidrieres a tocar de la Catedral. I amb una senyora del seu servei que perfectament uniformada et portava una tassa de xocolata amb pastissets del Convent de les Clarisses de Ciutadella. Podien sortir uns grans discursos.
Fa ben pocs dies, quan a la nit m’acomiadava d’un hereu seu ,la seva muller i filla, bons i amables amics com sempre, al davant del Palau que ara habiten i de la Catedral de Ciutadella ,em va venir a la memòria aquelles tardes d’hivern i sobretot de tardor amb el seu oncle. I vaig pensar per què les recordava tant i tan bé i vaig arribar a la conclusió que tant aquell bon Alcalde com jo mateix, passàvem per unes hores a integrar-nos i formar part d’aquells colors daurats de tardor. A integrar-nos i formar part, només per unes hores, d’aquells murs tant propers d’una Catedral en la tardor.
