Joseph Étienne Camille Pleyel (1788-1855) fou un gran concertista i emprenedor francès que revolucionà el món de la música. Amb el seu pare emprengué l’aventura de crear un piano d’excel·lència: el famós Pleyel. Una idea molt judiciosa perquè aquell instrument estava de moda i el jove Camille tenia dos avantatges: feia nombrosos viatges que li permetien visitar les millors fàbriques d’instruments i les seves amistats amb els grans músics de l’època en particular Frederic Chopin, que esdevindria el gran ambaixador de la marca. Els pianos Pleyel eren famosos per la suavitat del seu timbre i reacció subtil i s’imposaren a Europa, Estats-Units, Brasil, Índia o Austràlia. Cada instrument destinat a l’estranger era modificat en funció de les condicions climàtiques a les què estaria sotmès. Camille era un apassionat de l’acústica i el 1830 inaugurà a París la primera sala de concerts del món, -Salle Pleyel-. Fins aleshores els recitals és donaven en espais amb condicions moltes vegades de poca idoneïtat. Tots els virtuosos que venien a Paris hi tocaren com evidentment, Chopin, però també Franz Liszt, Camille Saint-Saëns, Igor Stravinsky, Claude Debussy, Edvard Grieg etc. Al segle XX grans pianistes i compositors com Maurice Ravel, Manuel de Falla i altres elegiren la marca Pleyel.
La visita que vaig fer dissabte passat a Valldemossa, on feia ja temps que no entrava a la seva famosa cartoixa, m’ha inspirat per escriure aquest article. Quan vaig estar a la cel·la número 4 ocupada per la parella de Georges Sand i Frederic Chopin, de final de 1938 fins al febrer de 1939, vaig recordar la polèmica sorgida arrel de l’ús fraudulent durant anys per una família acomodada de Palma, d’una altra cel·la, la número 2, utilitzada com a reclam turístic que anunciava i exposava un piano Pleyel com el piano de Chopin. Un fet que es va demostrar que era fals. L’autèntica cel·la que va acollir els dos amants era la número 4 i el piano que va utilitzar el músic per les seves composicions havia estat confeccionat per un ebenista del qual se sap molt poc, anomenat Juan Bauzà, al seu taller del carrer Missió de Palma. En el seu teclat es varen compondre els 10 Preludis dels 24 concebuts a l’illa. Només l’últim mes de la seva estància a Mallorca, Chopin va poder disposar del piano Pleyel que havia encarregat degut a problemes amb les duanes. Com que l’estat d’en Chopin empitjorava el visitaren 3 metges de Palma que li diagnosticaren tuberculosi. Un d’aquells tres metges era Don Miquel Oleo, membre d’una família d’origen ciutadellenc i propietari d’una magnífica casa gòtica del segle XV dotada d’una escala singular. Avui dia, Can Oleo és propietat de la Universitat de les Illes Balears. A mi no m’agrada la reforma feta a aquest edifici que ha perdut el seu caràcter medieval.
Com que l’estat de salut de Chopin es deteriorava ràpidament , decidiren partir com més aviat millor cap a França. Georges Sand que no volia carregar amb el piano Pleyel pel viatge de tornada demanà al Sr. Canut, un gran banquer francès instal·lat a Mallorca amic seu perquè li trobés un comprador. L’intent va ser en va perquè ningú volia del piano d’un home tísic. L’esposa del Sr. Canut, Hélène Choussat es quedà finalment amb l’instrument.
Uns setanta anys després de la visita de l’escriptora i del músic a Mallorca, la gran pianista polonesa Wanda Landowska(1877-1959) visità la Cartoixa i comprà el piano confeccionat per Juan Bauzà. El 1913 Wanda Landowska es va fer una fotografia a la seva residència de Berlin davant l’instrument adquirit que tenia incrustacions i ornamentacions precioses i una placa que posava el nom del fabricant de Palma. Però la senyora Landowska, que era jueva fugint dels nazis es traslladà a París amb tota la seva col·lecció repleta d’instruments musicals de gran valor. Malauradament quan els alemanys envaïren la capital francesa, la Gestapo li confiscà tots els seus bens inclòs el piano que havia tocat Chopin. Quan acabà la segona guerra mundial l’instrument associat a la textura dels Preludis fou rescatat pels Monuments Men (una elit museística i acadèmica dels Estats-Units d’Amèrica). A dia d’avui encara s’ignora el destí d’aquest famós piano confeccionat per un ebenista mallorquí.
El piano que arribà massa tard a Valldemossa, encarregat per Chopin a la fàbrica de Camille Pleyel i adquirit per a Hélène Choussat fou reinstal·lat a la Cartoixa el 1932.
Referències: Internet: Chopin a Valldemossa
Diari de Mallorca: art. De Matíes Vallés. 26.08.2018
