Molt poques vegades he dedicat una de les meves ressenyes a un poemari. El motiu és força simple. No en sé prou.
Malgrat som un lector habitual de poesia, no m’hi sé moure amb la mateixa facilitat que amb la narrativa. Si més no, hi ha vegades que m’atrevesc a creuar aquest pont mogut per la forta impressió que m’ha causat una determinada obra.
És el cas, precisament, de Nit i boira, de Sara Teasdale. Una poeta que, us ho confés, mai havia sentit nomenar i que he pogut conèixer gràcies a Nova Editorial Moll, que ha publicat aquesta antologia dels seus poemes, traduïts per primera vegada al català.
Però, posem-nos en context. Sara Teasdale, nord-americana, va publicar les seves obres al primer terç de segle XX (Rivers to the Sea, Love Songs, Flame and Shadow…) i no és, òbviament, una autora dels nostres dies, però us puc ben assegurar que els seus poemes ens arriben amb la mateixa força que si haguessin estat escrits ahir mateix.
Potser el profund lirisme, les temàtiques, la senzillesa, són els factors que fan possible la perenne actualitat d’aquests poemes.
L’amor, la solitud, el desengany, són en si mateixos temes eterns. Temes eterns que Teasdale afronta amb un llenguatge gens encarcarat, que ens els fa immediats, propers.
He tingut durant mesos aquest volum a la taula, a l’abast, l’he llegit lentament, com sempre faig amb els llibres de poemes i més d’un cop hi he trobat la traducció en paraules dels meus sentiments.
“Vaig girar clau, la porta es va obrir
i em rebé la meva cambra deserta
coberta de pols després de l’estiu…”
Fem ara un gir a la ressenya. Parlem breument de la vida de Teasdale. Amor i desamor, problemes de salut, matrimoni i divorci… Es suïcidà el 1933. Els seus poemes reflecteixen la desolació del fracàs, l’esperança en un nou inici, la decepció…
A l’epíleg que clou l’antologia, Marina de Cabo ens explica, molt millor del que mai ho podria fer jo, l’evolució de l’autora:
“Aquest desànim que en la seva lloança a la llum inclou el lament per la seva fi, experimenta una evolució cronològica cap a l’acceptació de la mort com a via per aconseguir l’assossec que se li nega en vida per la privació de l’amor i la deterioració de la bellesa.”
Així mateix. a les notes introductòries, el traductor, Joan Antoni Cerrato, ens diu:
“Una part de la seva producció poètica va anticipar la poesia feminista moderna i la poesia confessional, en aquest darrer cas a causa del seu estil autobiogràfic, íntim.”
Ho haurem de deixar estar. No sé si us hauré aportat prou informació perquè us vingui de gust immergir-vos dins el món poètic de Sara Teasdale, però estic convençut que si ho feu, no us penedireu. Acabem, llavors, amb un poema:
“No tinc forces ja per a altres delits,
el dia xop de setembre se’n va,
I m’he d’acomiadar de tot el que estimo;
el cor ha perdut davant la voluntat.”
