Sé que és impossible que pugui fer justícia, amb aquesta ressenya, a la novel·la que avui us vull comentar. És d’una grandiositat tan immensa que tot el que us digui serà poc. He pensat deixar-ho estar, que restés a les lleixes de la meva prestatgeria sense comentar-la, però, per altra part, tinc el fort desig que la conegueu, que tingueu el gaudi de llegir-la. Així finalment, he optat per recomanar-vos-la sense pretendre fer-ne tota l’anàlisi que es mereixeria.
Estic parlant d’El mag, de Colm Tóibín. No calen més preludis, anem directament a l’argument.
Any 1933, Thomas Mann i la seva dona abandonen Alemanya anticipant l’horror del nazisme. Ell és l’escriptor més famós del seu temps, però la seva ànima turmentada oculta secrets. A partir d’aquest nucli coneixem la infància de l’escriptor, la seva vocació literària, els seus posicionaments polítics, la seva vida d’exiliat, les seves relacions familiars, la gestació de les seves obres, la vellesa i la mort.
El mag no és en absolut una biografia de Thomas Mann, és una novel·la que té la vida de Thomas Mann com a eix argumental i per les seves pàgines hi veim passejar tot un seguit de personatges de l’època (Mahler i Brecht, Eleanor Roosevelt i Schomberg, Ernst Toller i W.H. Auden…), a més de la seva galàxia familiar amb tota la cruesa de les contradiccions, els eixelebraments, les mancances, les rancúnies…
No hi ha un sol bri de voluntat elegíaca en la novel·la. Mann se’ns desvela en tota la seva humanitat. Des de l’homosexualitat encoberta a la pusil·lanimitat amb què enfronta molts conflictes, des de la dificultosa relació amb els seus fills a la importància vital que atorga a la seva obra.
De fet, Tóibín aconsegueix quelcom que podria semblar gairebé impossible: endinsar-se en la vida íntima de Mann, assenyalar-nos detalls aparentment menors, fer-nos partícips de les seves reflexions, posar-nos davant els ulls tots els seus dubtes, màscares i indecisions.
No he llegit ni de bon tros totes les obres de Thomas Mann, però era adolescent quan vaig topar amb Els Buddenbrook i, des de llavors, m’he immergit en Tonio Kröger, La mort a Venècia, La muntanya màgica o Les confessions de Fèlix Krull…
Sempre l’havia percebut com una mena de colós monolític sense cap mena de fissura. El mag, sortosament, m’ha fet revisar aquesta apreciació gairebé mitòmana. M’ha fet descobrir Mann com a home i, paradoxalment, això ha engrandit als meus ulls la seva genialitat literària.
Si, a més, a això hi afegim que en la narració s’hi entrellacen els grans fets històrics del segle passat (la I Guerra Mundial, la gran inflació durant la república de Weimar, l’ascens del nazisme, la II Guerra Mundial, la guerra freda…), aleshores aquesta novel·la esdevé un enorme fresc que ens retrata una època convulsa, amb Mann com a personatge central.
No gos anar més enllà. Com us he dit al principi, és una novel·la que gairebé em supera, però no me’n puc estar de fer una reflexió final: fins i tot les cites famoses de Thomas Mann han variat, per a mi, de significat arran de la lectura d’aquesta novel·la.
Jutjau-ho a partir del que us he explicat, i si us animeu a llegir El mag, com esper fareu, de segur que ho entendreu millor:
“La tolerància és un crim quan s’aplica al mal”
“Una veritat dolorosa és millor que una mentida inútil”
“Els poetes expressen la seva privilegiada vida interior amb seguretat i bellesa i així enriqueixen la vida sentimental dels altres”
“Alemanya és on sóc jo”
