Poques vegades pots conèixer la protagonista d’una cançó. De fet, només m’havia passat una vegada, quan José Luis Ortega Monasterio havia musicat meravellosament una lletra preciosa escrita per Tòfol Mus i que anava dirigida a la meva cosina Xisca Pons Riera i que es va acabar convertint en un himne de Menorca per la seva sensibilitat i sincera enyorança: “Escolta es vent / que de Menorca t’arriba”. Com que la cançó va tenir el seu efecte pràctic, la destinatària va escoltar el vent que de Menorca arribava, i és, per tant, un model de carta d’amor que s’hauria d’estudiar a les escoles i als geriàtrics -mai no s’ha de perdre l’esperança pel que fa a l’amor- i na Xisca es va convertir en la dona d’en Tòfol i mare dels seus fills i com que na Xisca va morir massa jove i ens va deixar la seva bondat, la seva elegància i el seu somrís etern aquesta senzilla obra mestra s’ha convertit en una cançó familiar: quan va morir la meva mare, el meu també cosí Joan Martí Pons, en Nito Caragol, de Pinyeta Pinyol, va cantar-la durant el funeral. Des de llavors, per tant, any 1966 quan jo tenia cinc anys, no m’havia tornat a succeir aquest fenomen insòlit i emmarcat en els límits geogràfics de la nostra illa amb una fina connexió emocional amb Barcelona. No conec na Michelle protagonista de la cançó dels Beatles ni tampoc n’Amanda l’heroïna obrera de la cançó dolorosa de Víctor Jara ni tampoc na Pattie Boyd, la dona de George Harrison de la qual estava enamorat Eric Clapton, un amor difícil que va emmascarar el guitarrista britànic amb el clàssic del rock and roll Layla. No les conec ni les coneixeré però ara puc dir que conec a na Margalida, la protagonista de la cançó de Joan Isaac que, com les balades anteriors, s’ha convertit en un clàssic, en aquest cas de la resistència anarquista i de la cançó protesta catalana. Va ser durant el Menorca Doc Fest que organitzen els joves i admirables -preparats, entusiastes, creatius, emprenedors i divertits; entre d’altres qualitats més- Cristian Pons i Marina Enrich. I va ser durant la projecció del documental emès a la Sala Multifuncional des Mercadal, que les joves directores, Constança Mercadal i Francesca Mas, van titular precisament Margalida. No sé on ets, Margalida. I Margalida Bover (Felanitx, 1953), la jove companya del també jove anarquista Salvador Puig Antich, el darrer condemnat a mort per garrot vil a l’Espanya de Franco, era a les Illes Canàries on havia fugit desencisada, espantada i emocionalment destrossada, i on es va intentar suïcidar dues vegades i, a la segona, quan va sortir del coma, va trobar un psicòleg que va encaminar-la al teatre i la va ajudar en el seu llarg camí de supervivència. En l’actualitat viu a Capdepera, a la vorera de la mar, on ha trobat en l’aigua salada la curació pregonada per Isak Dinesen: “Tot es cura amb aigua salada: amb suor, amb llàgrimes o amb la mar”. En el documental d’una hora de duració la veiem nedar, riure i plorar. I emocionar-se, convertida als seus quasi setanta anys en un exemple de resiliència per als més joves, per a les més joves. I açò, i no el context polític, és el que va fascinar a les dues directores que encara no havien nascut quan Salvador Puig Antich (1948-1974) va ser assassinat a la presó Model de Barcelona. Per una banda és gratificant i, per l’altra, preocupant. Senten més interès, se senten més identificades amb el procés de superació femení que no per la vil tragèdia que ho ha posat tot en marxa. Els interessa més l’art que no la política. Són productes de l’amnèsia de la mitificada transició i que aquí cadascú jutgi el que hagi de jutjar (si és que ha de jutjar res). Sigui com sigui, la pel·lícula em va agradar molt. Ho desencadena una telefonada de l’amic escriptor Eduard Márquez (el mateix dia de la projecció m’havia enviat un correu electrònic per convidar-me a la presentació de la seva novel·la 1969 al teatre Romea de Barcelona) que va convidar Margalida a un homenatge a Salvador Puig Antich que es va acabar fent a l’Ateneu Popular Nou Barris. Quaranta-cinc anys després, Margalida, que no havia volgut participar mai en aquests tipus d’esdeveniments, considera que és hora de reviure la tragèdia que l’ha marcada des que tenia poc més de vint anys. Després de la projecció vam anar a sopar al restaurant Es Molí. Margalida és igual a la pantalla que a la taula. I ens va regalar una primícia periodística que ens va fer gràcia i ens va arrabassar un somrís: la seva filla Llibertat -com no- va ser engendrada as Mercadal. No sé on ets, Margalida. Ara ho sabem, Joan Isaac. I també sabem, gràcies a les dues directores, que s’ha convertit en un exemple de resiliència i de superació.
MARGALIDA. Antigament, perla. Nom de flor. Núvol clar i transparent, que apareix ran de l’aigua de la mar i deixa veure la claror del sol a través seu. Varietat de la forma llatina margarita.
