“D’acord, potser no és ben bé novel·la negra. Cony de puristes! Però sempre he fet novel·la fosca, això és incontestable. Digueu-ne com vulgueu, obscura, bruna, trista, ombrívola (…) Grisa, ja ho tinc, és grisa. Els meus relats tenen to d’ala de mosca…”
És evident, per a mi, que aquesta mena de “declaració de principis” que ens trobem a la solapa del llibre té un clar component irònic, si més no em va sobtar i, us ho confés, em va predisposar a llegir la novel·la amb uns altres ulls…
Però això, de fet, no té més importància. El color dels coloms és, sense cap mena de dubte, una bona novel·la negra. Hi podem trobar tots els elements: intriga, crítica, un lloc ben determinat -Terrassa- i girs inesperats. Tot el còctel… però amb un ingredient no gaire habitual en el gènere: un clar i evident to humorístic.
Hi tornarem. Ara cal fer cinc cèntims de l’argument.
La mort del conegut artista local Llorenç Balaguer és tota una incògnita per als Mossos d’Esquadra. L’aparició, alhora, de grups de coloms sacrificats en forma de ritus estranys per alguns parcs de la ciutat desconcerta encara més la policia i busquen una relació entre els dos fets.
Tenim llavors un esquema aparentment clàssic. Un crim, elements pertorbadors, uns investigadors – el sotsinspector Campos i la sergent Suñol-, una ciutat trasbalsada i un rerefons amagat que es va desvelant passa a passa. Però a més topam amb escaquistes, lletraferits, castellers… i sobrevolant-ho tot el procés independentista. Que tots aquests elements força diversos conflueixin en un relat coherent i versemblant fins a l’inesperat desenllaç és un dels grans mèrits de la novel·la.
L’altre és el que abans esmentava. L’autor ho amaneix tot amb un sentit de l’humor insòlit però molt d’agrair. Aporta una nova dimensió al que coneixem com a novel·la negra. Així les reflexions del sotsinspector, molts diàlegs, alguns dels personatges i les seves prèdiques, són per llogar-hi cadires. Per altra part, que es trenquin les convencions és sempre d’agrair.
Però tampoc voldria que us féssiu una falsa idea de la novel·la. L’humor és un element més, potser el més trencador, però en absolut el més important. És impressionant com se’ns fa conèixer el microcosmos d’una ciutat com Terrassa, les interferències dels interessos polítics en les investigacions policials, les misèries de persones aparentment lliures de qualsevol sospita, les conseqüències d’actes en principi banals…
Sense voler anar més lluny del que és possible, us he de comentar que el desenllaç, i el mòbil del crim, fan ben cert el tòpic que sovint els arbres no ens deixen veure el bosc. No us ho dic debades. En llegir la novel·la en sabreu el motiu.
He de cloure ja la ressenya, però no ho vull fer sense un darrer comentari sobre els personatges. Són absolutament creïbles, fins al punt que tots els hem conegut, almenys els que vivim en pobles o ciutats no gaire grans. Tots hem conegut funcionaris rondinaires, intel·lectuals de fireta, àvies protectores, glòries locals més aviat tèrboles…
En definitiva, i ara sí ja per acabar, si us agrada la novel·la negra no us perdeu El color dels coloms, perquè, com se’ns diu a la contracoberta, és “un trencaclosques que a mesura que avança es torna més surrealista. Però, alerta, no tot el que sembla tenir una connexió la té i a vegades les cabòries de la ment juguen males passades”.
