La Pesta Negra arribada a Europa entre els anys 1348 i 1349 des d’Orient, no desaparegué de la mateixa manera de com havia arribat, sinó que perdurà durant dècades, fent la seva aparició d’una manera periòdica. Durant el segle XIV, cada 10 – 15 anys es registraren nous brots epidèmics, encara que cada vegada foren menys virulent, degut, segons alguns especialistes, a que el cos humà fou capaç, després d’algunes generacions, de crear les seves pròpies defenses (anticossos) per resistir millor els seus efectes nocius i en aconseguir alimentar-se millor.
Un d’aquests brot es produí entre els anys 1373 – 74, bienni que també fou seguit d’una baixada de la producció cerealista, i per consegüent de l’augment dels preus dels aliments i l’endeutament de la majoria dels pagesos i treballadors del camp, així com també d’obreres menestrals.
Sembla ser que un dels principals personatges hebreus, residents aleshores a Ciutadella, era Vidal Ben Assaya, fill i hereu de Gento Ben Assaya, el qual mantingué nombrosos litigis econòmic, tant entre cristians com conversos.
Els jueus, privats de poder comprar terres de conreu o de traficar amb cereals, es dedicaven a la tracta d’esclaus, activitat que molts rebutjaven, encara que després ells adquirien un esclau pels treballs domèstics i del camp, i al préstec de diners, evitant la usura, per no ésser blanc de les ires de les autoritats governatives.
Evidentment, de les seves actuacions comercials tan sols coneixem aquelles en les quals es produí un contenciós. Com a tractant d’esclaus, Vidal Ben Assaya, en l’any 1378, havia venut una captiva mora, de nom Fàtima, a Pere Anfós i a la seva dona Francina pel preu de 40 lliures; però la serva patia “mal de caure” (era epilèptica); en no haver manifestat aquesta infermetat en el document de venda, el matrimoni es querellava contra el jueu ja que volia rescindir el contracte i recobrar la quantitat satisfeta (ACA Reg. 1439 f. 172v).
En una altra ocasió, el governador de Menorca (Raimon d’Ulugia) exigia a Vidal Ben Assaya (1380) el pagament de les quantitats degudes a Domingo Olivar, segons estipulava una sentència dictada per l’anterior governador (Arnau Ballester), de la qual encara el jueu no havia satisfet la totalitat del deute (ACA reg. 1441 f. 163v-164v). Un delicte que era castigat amb la presó.
Malgrat tot, podrien assegurar que Vidal Ben Assaya era una persona rica, amb prou recursos econòmics, important i influent dintre l’Aljama de Ciutadella (Comunitat jueva). Una prova del que diem és que en el mes de maig de 1380 obtenia del rei Pere IV una concessió especial, per la qual podia comprar i posseir cases urbanes, alqueries, camps i vinyes, tant a Mallorca com a Menorca (ACA Reg. 1446 f. 114 i 120v), quan els altres jueus de les illes estaven vetats de poder fer-ho i no gaudien de tal privilegi. Una concessió que permet creure que, en algun moment, va assistir econòmicament al monarca amb una quantitat generosa.
Però segurament el contenciós més important fou la causa oberta (1384) contra ell, en Pere Olivar de Ciutadella i en Pere Soler de Maó, els quals foren acusats d’apropiar-se d’importants quantitats de plata i de nombroses riqueses que transportava una nau que havia naufragat a les costes d’Algayarens, de propietat de Bautista de Usalio (ACA Reg. 1447 f. 35v, 36, 37-37v).
Fetes les corresponents indagacions i dipositada una fiança, després de que el governador hagués dictat una sentència condemnatòria, el rei escrivia a Ferran de Castellet (març de 1385) perquè retornés les fiances dipositades pels tres encausats (ACA Reg. 1448 f. 146v) en considerar-los exempts de culpa.
Anys després, en els avalots produïts en el mes d’agost – setembre contra les comunitats judaiques de les illes l’any 1391, en que foren barrejats els Calls de les Illes, el nou protagonista de la nissaga fou Magaluf Ben Assaya, el qual va ésser extorsionat pel donzell Pelegrin de Loçano. El donzell li exigí, segurament sota amenaça de mort, la seva conversió i l’entrega de 500 florins d’or (7.500 sous – 375 lliures), quantitat que el rei Joan I manà retornar i dipositar en mans del seu procurador reial a Menorca, perquè fossin restituïts al nou convers, que ara responia al nom de Gabriel Loçano (ACA Reg. 1996 f. 38v).
La permanència de Gabriel Loçano a Menorca i a Mallorca no va més enllà de l’any 1395. El nou convers, a partir del mes d’octubre de l’any 1392 es dedicà a exigir tots els deutes que molts tenien contrets amb ell i la seva família, i d’això se queixava el convers al rei quan manifestava que molts negaven tenir els deutes contrets o eren remisos a pagar. (ACA Reg. 1997 f. 70v). Revisats els seus contractes i els comptes, el jurista Jaume Castelló, comissari subdelegat de l’Arquebisbe de Saragossa, encausà i condemnà a Gabriel de Loçano (abans Magaluf) a pagar una multa de 4.000 lliures per practicar la usura en els contractes que s’havien signat amb certs pagesos emfiteutes (ACA Reg. 1998 f. 108).
Malgrat aquesta condemna, aquell mateix any (1395) Gabriel de Loçano obtenia un guiatge (salvo conduit), atorgat pel rei Joan I, amb el qual podia absentar-se (del regne?), ja que des de 1392 era resident a Ciutat de Mallorca (ACA Reg. 2000 f. 123v).
La conversió forçada de Magaluf Ben Assaya, la seva condemna com usurer i la seva sortida del regne obre noves vies d’investigació que intentarem abordar de manera resumida.
Els punts a tractar serien:
Quines persones foren les responsables dels avalots ocorreguts en el Call jueu de Ciutadella el el mes de setembre de 1391?
Quin fou el resultat de l’acció anti judaica a l’illa de Menorca?
La revolta de 1391, va posà fi a la comunitat hebrea menorquina?
Els responsables dels avalots del Call de Ciutadella.
L’arribada a Menorca, des del port de Sóller, de Lluís Bellviure, un dels principals provocadors dels avalots populars de la ruralia de Mallorca i de la desfeta dels Calls jueus mallorquins (Ciutat i Inca), no degué passar inadvertida.
De manera molt similar a Mallorca, on els pagesos mostraren el seu descontent per la mala administració dels dirigents de la Ciutat i de la quantia dels impostos, a Menorca la situació econòmica era semblant, ja que en aquells moments es pretenia augmentar les cises que gravamen el consum de pa, el vi, la carn i els teixits. Però si la reacció popular de Mallorca fou protagonitzada per persones residents a les viles, a Menorca els dirigents i protagonistes dels disturbis foren alguns ciutadans, donzells i eclesiàstics de rang inferior, la majoria residents a Ciutadella.
No hem trobar cap indici que parli de forans (maonesos i alaiorencs) contra ciutadans, com alguns autors menorquins han volgut fer creure i han argumentat, impulsats més pel seu tarannà polític que per fer un rigorós seguiment documental.
Si a Mallorca el motí popular fou a principi del mes d’agost, a Menorca es produí a principi del mes de setembre, i els principals responsables foren:
Bartomeu Anglada, Jurat de l’illa, el qual en 1392 era acusat “que en l’any passat estant lo poble menut de la illa, per la persecució dels jueus, somogut e avalotat per iniciativa pròpia …) d’ésser un dels principals instigadors (ACA geg. 1995 f. 144v).
Pelegrí de Loçano, donzell, que obligà a Magaluf Ben Assaya, sota amenaces, a entregar-li 500 florins d’or de manera violenta i l’obligà a convertir-se, prenent el nom de Gabriel de Loçano (ACA Reg. 1996 f. 38v). De l’actuació dels Loçano, com a pertorbadors de la pau ciutadana en tenim alguns exemples. Dos anys abans (1389 agost 10) el rei ordenava al governador de Menorca l’expulsió de Gil de Loçano cavaller i dels seus germans Pere i Pelegrí durant dos anys, a causa dels seus crims (ACA reg. 1994 f. 51v) perpetrats a Menorca, càstig que anava acompanyat del decomís dels seus béns per la cort (ACA reg. 1994 f. 58v-59).
A més de les actuacions de personal civil, alguns eclesiàstics d’ordes menors també foren inculpats d’intervenir en la revolta. Fetes les pertinents indagacions, algun diaca i prevere foren empresonats pel governador acusats de la seva participació contra la comunitat jueva. La reacció del bisbe de Mallorca no es feu esperar. Immediatament llançà el seu anatema i amenaça d’excomunió a les autoritats civils i reials que s’havien atrevit a retenir unes persones amb rang eclesiàstic, vulnerant els drets del bisbe. Però el monarca (Joan I) li va argumentar que el fet era una causa civil, i s’havia de procedir judicialment. Que després de la sentència, el càstig seria aplicat pel bisbe.
El resultat de l’acció anti hebraica a l’illa de Menorca fou la conversió forçada de la majoria dels jueus, convertits a partir d’aquesta data en cristians nous, i l’exili voluntari d’aquells que decidiren seguir practicar el judaisme a Ciutat de Mallorca, on el Call havia quedat malmès i buit, després de la mort de més de 300 jueus de la seva comunitat.
Segurament, la revolta de 1391 posà fi a la (petita) comunitat hebrea menorquina i la seva sinagoga fou desmantellada. Una referència de 1453 diu que el propietari de l’alberg on s’ubicava la sinagoga i la schola posà a vendre l’immoble, però en trobar un comprador era remís a vendre el local que havia estat sinagoga. (El call jueu de Ciutadella estava ubicat al voltant del carrer de Sant Jeroni i el carrer del Palau).
Durant els anys 1392 – 1395 moltes famílies jueves, tant mallorquines com menorquines, s’exiliaren voluntàriament de les Illes cercant uns espais millors, i molts d’ells trobaren bona acollida a les localitats del sud de Portugal. Les autoritats insulars, veient que amb ells sortien els millors banquers, metges i professionals artesans, molt prest dictaren ordenances prohibint la seva eixida, a fi d’evitar un mal major.
Amb la pèrdua d’un nombre important de jueus i conversos, les Illes van experimentar una baixada econòmica important. Deu anys més tard les Finances Municipals del regne varen fer fallida, ofegades per un Deute Públic impagable.
