Fa ja una setmana que va acabar la reunió d’enguany sobre el clima, al balneari egipci de Sharm el-Sheikh. El Secretari General de l’ONU, Antonio Gutierres, va hi dir unes paraules que van fer la volta el món: “Som a la lluita de les nostres vides i esteim perdent”.
La cimera va acabar amb l’aprovació d’un fons econòmic per refer una mica els països més perjudicats pel canvi climàtic, que són els que més poc hi ha contribuït. Però de mesures per aturar l’ús de combustibles fòssils, que són el principal factor de l’escalfament de la terra, res de res; i açò que ja no tenim excusa: la crisi climàtica és un fet i els humans hi tenim molt a veure; a més a més hem agafat molt mals costums en la nostra manera de viure: consumim, distribuïm i fabricam de manera poc racional i necessitam quantitats exagerades d’energia, que treim, precisament, sobretot, cremant combustibles fòssils.
I per bé que ho facem d’ara endavant, n’haurem de pagar un preu: no podem somiar conservar tot el que tenim o el que volem creure que tenim de paisatges i platges verges, en eterna primavera, com si no hagués passat res, com si res no seguís passant; perquè seguim afegint a l’atmosfera gasos d’efecte hivernador, abocant tones i tones de plàstics i altres porqueries a la mar i la població humana segueix creixent.
I en la situació actual ja no podem pensar en produir energies netes de franc pels mitjans que sigui -avui sobretot amb plaques fotovoltaiques o per generadors eòlics que sembla que són la forma de produir electricitat més eficient en relació als costos, als materials i a l’anergia consumida per fer-los- conservant intacte el paisatge; encara que tècnicament, hi ha maneres de reduir-ne certs impactes.
Perquè feim tard i ja no tenim temps ni possibilitats de triar.