Fa devers vuit anys, quan encara no havia començat a escriure aquesta secció literària a El Iris, vaig assistir a la presentació de la novel·la. De llavors ençà l’he llegida diverses vegades i ara, aprofitant que s’ha reeditat en format de butxaca, torn a llegir-la. És el moment, quan torna a estar a l’abast de tothom, de fer-ne la ressenya.
L’alè de les cendres, de Maite Salord. Una novel·la necessària. Una novel·la tan emotiva com colpidora. Una novel·la imprescindible.
La història d’una família d’arrels eivissenques i andaluses que s’estableix al barri de Son Espanyolet, a Palma. La tragèdia que va suposar la rebel·lió militar franquista, la guerra i la sagnant repressió, marcarà a foc tots els personatges. Un d’ells, la Dèlia refarà la seva vida, enmig de l’emmudiment i el dolor, a Menorca. La seva veu alliberada, des del cementiri de Ciutadella, ens guiarà al llarg de la narració.
Des del 1918 fins al 1946 viurem les vicissituds d’aquesta nissaga. Ambientada en indrets ben reals, el primer que cal assenyalar és l’autenticitat que desprèn el relat. Sense concessions, sense vels, sense cap mena d’hipòcrites disfresses, Maite Salord ens posa davant els ulls una història dura, crua i absolutament creïble.
Cal que ara us faci cinc cèntims de l’estructura de l’obra. En aquest cas és cabdal. Dividida en tres parts podria esperar-se que seguís l’esquema clàssic d’introducció, nus i desenllaç, però, tot i que no li caldria res més per ser una gran novel·la, ni de bon tros és així. Entre capítol i capítol s’hi intercalen documents de l’època, des d’un fragment d’una conferència del Noi del Sucre a un discurs del dictador, i sobretot hi ha les Vibracions.
Així, si els documents ens dibuixen l’època, les Vibracions, amb un profund alè poètic, són la veu de la Dèlia que, des de la tomba, ens ofereix els sentiments i les pròpies vivències. Dotze vibracions, dotze passes en el relat que la Dèlia adreça al fosser del cementiri i amb el qual ens porta fins al dia de la seva mort i més enllà, mentre ens fa palès que la Història no és mai asèptica, que té urpes, que el patiment que pot provocar clivella l’ànima…
He de confessar-vos que les seves paraules, cada vegada que les he llegides, m’han fet estremir, m’han ferit i angoixat, tant com m’ha indignat tot allò que li va pertocar viure. Els morts no menteixen. “La vida dels morts és la continuïtat del camí…”
Fets verídics i personatges històrics s’entrellacen amb les vides dels personatges, les il·lusions s’ensorren sota el pes de l’allau de sang, la supervivència no esdevé oblit sinó obligat silenci. Silenci, una paraula que embolcalla, com una mortalla, tota la novel·la.
Podria parlar-vos ara del domini del llenguatge que Maite Salord demostra, de les veus narratives, de la tensió argumental, però no ho faré. No cal. Preferesc explicar-vos que hi ha episodis que m’han deixat esmaperdut, moments tan intensos que són impossibles d’oblidar. Un camió de falangistes al carrer Mazagán, l’assalt a una sabateria, un balneari convertit en camp de concentració… Però també un vestit esquinçat, una amarga vetllada lírica, la inauguració d’una botiga o unes flors de gessamí…
Tanmateix, no me’n puc estar de comentar-vos un tret de la novel·la que he vist més clar en aquesta relectura: les dones que patiren i resistiren són l’eix entorn del que tot gira. Les dones humiliades, ferides, vençudes, que mantingueren, sota el plom de tants anys d’ofegor, la feble espurna amagada que ens va permetre renéixer. Aquesta vegada hi he trobat el just i necessari homenatge. També he copsat molt millor la força de les històries d’amor que, entre misèries i desastres, aconsegueixen florir.
És evident que L’alè de les cendres és una crida a la memòria, a no oblidar la barbàrie que encara, sota màscares, perdura. Si més no, és tanta la força de la narració que esdevé un clam universal contra qualsevol mena d’opressió. No és una novel·la amable, no ho pot ser. És una novel·la que exigeix veritat, record i justícia.
He de cloure ja la ressenya. I només ho puc fer amb les paraules adolorides de la Dèlia:
“Em sembla que mai més no vam tornar a parlar de res. I vam deixar de llegir-nos els pensaments. Ja no en sabíem. Només hi quedava la duresa de la roca.”
