Una gran novel·la. Cal dir-ho des del primer moment. Arrels i ales, de Dora Muñoz, és, sense cap mena de dubte, una gran novel·la.
Anem ara, directament, a conèixer l’argument. En Jürgen Neumann, un alemany aficionat a l’ornitologia que vivia a Mallorca des de feia quaranta anys, apareix mort al Parc Natural de s’Albufera. La seva filla es trasllada a l’illa des de Berlín. No acaba d’acceptar que ha estat assassinat. No pot encobeir que qualcú volgués mal a un jubilat inofensiu com el seu pare. Li cal, llavors, desenterrar el passat per intentar esbrinar què ha succeït. Un passat que ens porta a l’extinta RDA, la comunista Alemanya Oriental.
Mentre llegia el llibre em burxava un record que no acabava de copsar. Finalment es va fer la llum, era el títol d’una pel·lícula, L’ombra del passat, que de qualque manera definia el que estava llegint. Quan vaig adonar-me que estava dirigida pel mateix director de l’excel·lent La vida dels altres, que tracta de l’espionatge massiu de la Stasi, vaig veure com es tancava el cercle.
Perquè, sí, efectivament, Dora Muñoz ens treu de la seva Mallorca per portar-nos als anys més foscos de l’Alemanya sota el règim comunista. No aniré més enllà. No puc desvelar gairebé res més. Arrels i ales és una gran novel·la, però a més és una novel·la negra. La intriga, la tensió argumental, el gir inesperat, són cabdals.
Si més no, com en les dues anteriors obres publicades i ressenyades en aquesta mateixa secció, Muñoz aconsegueix amb brillantor que Arrels i ales reflecteixi -talment un mirall- les realitats de la nostra societat amb totes les misèries i prejudicis que hi podem topar. Sense aquest tret fonamental només ens restaria una novel·la policíaca o de misteri. I, us ho ben assegur, no és el cas.
Tanmateix, també és cert que en aquesta novel·la fa una passa més enllà, ens immergeix en situacions i indrets complexos i allunyats. És de fet un veritable salt mortal del qual l’autora se’n surt amb medalla i pòdium. Per dir-ho amb altres paraules, és tan versemblant la residència alemanya d’un professor de la universitat Humboldt com la caseta al llogaret mallorquí de Moscari.
En un altre ordre de coses, no me’n puc estar d’ assenyalar-vos un aspecte força interessant de l’estructura de l’obra. Entre els capítols que fan avançar la narració, n’hi trobem d’altres que són més aviat una mena d’interludis reflexius. Un absolut encert. Són inquietants, aporten intensitat al relat i una gairebé aclaparadora sensació de fatalitat.
“Era el que volia, mirar-te als ulls i dir-te que feia quaranta anys que pensava en tu, maleint-te i cercant-te, que volia que sabessis que jo també sabia i que deixaries de saber quan acabàs de contar-te el que no sabies…”
Però, a més, la novel·la està farcida de referències literàries i musicals que no hi són debades, acompleixen el seu propòsit, emmarquen i, alhora, dibuixen més acuradament la personalitat dels personatges.
Precisament, cal fer una pinzellada dels personatges. Malauradament, massa sovint, en la narrativa on el crim és el centre de l’argument, aquests són excessivament plans i esquemàtics. No és així a les novel·les de Dora Muñoz, i molt menys a Arrels i ales. Tots ells, fins i tot els secundaris, són totalment creïbles, amb contradiccions i febleses, amb moments d’entusiasme i altres d’enfonsament, i això, sens dubte, dona versemblança a la narració.
Del títol no us en parlaré. Només vull comentar-vos que s’escau d’allò més al relat tan ben teixit que l’autora ens fa viure.
Podria allargar-me més, parlar-vos de secrets, d’autodeterminació de gènere, d’aucells, de noms en clau, de receptes de cuina… No cal. Només em resta dir-vos que, com diem a Menorca, he xalat un munt tot llegint aquesta novel·la, perquè, com també diem per expressar satisfacció, és de dalt de tot. No us la podeu perdre.
