La teoria de la divisió de poders és força coneguda. És una teoria que invoca la divisió de l’estructura d’un Estat en tres poders : El legislatiu, és a dir, els parlaments , que fan les lleis i controlen els governs , l’executiu , és a dir , els governs , que governen i executen i per tant tenen també el comandament legal de les forces que poden obligar a l’execució, i el judicial que controla els actes de dits governs i interpreta la llei i l’aplica. I a Espanya, com també a altres països, la construcció del Estat Constitucional es complerta amb el Tribunal Constitucional que en realitat no forma part, malgrat el seu nom, de cap poder, tampoc per tant, del poder judicial i que serveix per interpretar si les actuacions dels tres poders són, a la vegada, constitucionals. Cal afegir que es tracta, sempre en teoria, de poders independents.
Aquestes nocions elementals que explicava a les meves classes de dret constitucional a la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV, estan inspirades, de manera llunyana en el mon clàssic grec, però és en els segles XVII i XVIII quan es comencen a desenvolupar a Europa amb una idea més moderna. Montesquieu, en el seu “L’esperit de les Lleis “ publicat el 1748 és l’autor més conegut al respecte, però al segle anterior a Anglaterra ja s’havia teoritzat en aquest sentit . I també ho van fer envers la independència dels EUA Aquestes teories per tant van anar representant l’arribada dels estats de dret i la modernitat política, a uns llocs abans que a altres com s’ha vist: Anglaterra, França i EUA .
Perquè funcioni aquest sistema es necessita però una bona dosis de tradició de cultura democràtica i d’autolimitació dins els marges de les lleis. I sobretot no confondre el tenir la direcció de la força constitucionalment legítima, amb la direcció de la força cap a objectius no legítims.
I quina és la situació actual a l’ Estat Espanyol. Doncs bé ,com comprendran fàcilment, no és precisament brillant i fins i tot i vistos els darrers esdeveniments tants centrals com perifèrics es creu honestament que és pot parlar ja de crisi.
El problema no és nou ja que ve de força anys enrere i han participat en la seva creació de manera corresponsable fins arribar a la situació actual i, d’una forma o altre, tots o quasi tots els grups parlamentaris actualment existents. I curiosament i fins fa un parell d’anys de manera consensuada. Per tant no convé que ara s’amagui ningú a l’hora d’afrontar la responsabilitat de la crisis actual,és a dir, ara es veuen les conseqüències del que ha passat des de fa anys, però no són improvisades de ara i que de sobte hagin aparegut. Però anem a pams.
El problema, per tant, no està en la teoria, que és bona i contrastada per la història. Pensem només en els tres països esmentats i la seva estabilitat constitucional. El problema com en moltes grans teories és la pràctica. Per tant cal esbrinar qui són els protagonistes que la dirigeixen, encarrilen i orienten a aquestes pràctiques. Doncs els capdavanters són els poders executius, o sigui els governs centrals i autonòmics, cadascun dins del seu àmbit, d’ara i d’abans i potser també del futur si no es posa remei.
Perquè s’ha consolidat des de fa temps un preocupant cercle viciós que va des de la base fins al vèrtex de la piràmide política i legislativa i que consisteix en el següent. Els Presidents del Governs solen ser, a la vegada, els líders del partit polític corresponent i en conseqüència, a partir d’aquí i en mica en mica, s’ha anirà formant i tancant l’esmentat cercle viciós. Perquè com a tal líder forma ell , mitjançant el seu equip, les llistes electorals on malgrat s’ hi poden presentar qualsevol militant, curiosament en un percentatge molt elevat guanya les primàries , si en fan, el candidat oficial, és a dir, el que vol el líder.
I a partir d’aquí tot segueix en cascada, perquè els diputats que surten elegits són els més fidels el líder, si bé amb els vots de la ciutadania, faltaria més. Aquests que han de fer lleis i controlar els governs centrals i autonòmics del que s’ocupen és de defensar-lo i aplaudir-lo. Aquí no és imaginable el que ha passat per exemple a la Gran Bretanya on el Partit Conservador ha fet una mena de moció de censura interna i han substituït el primer ministre, ni més ni menys. I a més a més, en el nostre país , francament les oposicions pinten més bé poc, sense cap ànim de menystenir les seves funcions.
I el cercle viciós va avançant i resulta que el Govern Central proposa directa o indirectament i a la pràctica, i fins ara curiosament i històricament ho ha fet amb l’ajuda de l’oposició de cada moment, partits nacionalistes inclosos, els components del Consell General del Poder Judicial. Per tant el cercle viciós continua avançant. Ja tenim Presidents dels Governs que són a la vegada líders dels seus partits, llistes electorals controlades per ells i també membres del Consell General del Poder Judicial. I la prova d’això és que el resultat de les votacions dels membres del Consell General són, en un percentatge molt elevat, les mateixes que fan els diputats. D’aquest cercle viciós és vol deixar expressament fora a tots aquells jutges i fiscals que han fet oposicions i han guanyat correctament els seus llocs de treball. Mai es pot generalitzar.
Però perquè es tanqui el cercle viciós i manca una institució important i aquesta és ni més ni menys que el Tribunal Constitucional que en teoria és tant independent que com s’ha dit no pertany a cap poder ni tant sols el judicial, i també pateix el mateix problema que és el del nomenament dels seus components. És a dir, que no sabem si els seus membres són el que saben més dret constitucional o són els que estan més ben situats políticament, perquè la forma de nomenament sempre d’una manera o d’altra i com a mínim quan a la majoria passa pel Govern central, que ara a més a més té l’oposició que trenca la seva història de consens i no l’ajuda.
Per tant, mentre el Congrés, el Senat i en un altre nivell els parlaments autonòmics no tinguin la llibertat que existeix en altres països, serà molt difícil trencar aquest cercle viciós tant clar i que és el que provoca l’actual crisis de la divisió de poders. Aquest articulista proposaria una solució però es pensa que és una mica utòpica, i és que els Parlaments que és on hi ha la representació popular, deixin de ser grans fàbriques d’aplaudiments, en realitat d’autoaplaudiments, alhora que, amigues i amics lectors,simplement sempre s’aplaudeixen a ells mateixos.
