Em deixa perplex l’afirmació ja convertida en un tòpic que els catalans són insolidaris. He viscut a Catalunya més de trenta anys i la impressió és que és una afirmació falsa, una notícia sense base que segueix l’escola d’aquell dirigent nazi que no volem anomenar perquè no ens esquitxi l’escrit el seu record brut i que ve a dir que una mentida dita mil vegades acaba semblant una veritat. No és només una impressió personal i, per tant, gratuïta per la seva subjectivitat. Les balances fiscals amb la resta de regions de l’estat, en especial la Comunitat de Madrid que emmascara el còmput amb els privilegis de la capitalitat, és escandalosament negativa per a Catalunya (també per a Balears); els experts en economia la xifren en 15.000 milions anuals. O sigui que, entre el que entrega Catalunya a Madrid i el que rep de Madrid, hi ha una diferència negativa de 15.000 milions d’euros! Insolidaritat? És tan estúpid tot plegat. Inversions programades i no executades, atacs continus a la llengua i a la cultura -que també es podien traslladar a l’economia: un llibre es deixa de vendre, un cantant no és contractat per culpa de la marginació-, suspensió del seu parlament, empresonament i exili dels seus dirigents… i Catalunya entrega aquesta morterada de doblers a Madrid a canvi d’aquesta espoliació. Insolidaritat? Generosos, solidaris i sofrents fins a límits no suportats mai pel profeta Job. I, per acabar-ho d’adobar, cada any per aquestes dates que ens recorden l’arribada de les festes de Nadal, van i organitzen la Marató durant la qual recapten milions d’euros que aniran destinats, no a les butxaques dels catalans, sinó als laboratoris i als equips d’investigació que estudien com eliminar o, si més no, fer-lo més petit, el mal físic del món. Insolidaris! Milions d’euros -enguany, més de vuit milions- aportats per aquestes persones insolidàries que són, segons l’estat espanyol, les persones anònimes de Catalunya; una operació colossal duta a terme gràcies a la televisió pública catalana i als milers de voluntaris encarregats de rebre les trucades de les donacions. Aquesta és una autèntica fake news, una terrible notícia falsa, la insolidaritat dels catalans, que fa molt de mal a Catalunya i a la societat espanyola i que és més destructiva i disgregadora que, per exemple, la creença escampada per Trump que la Covid 19 es cura ingerint dosis precises de lleixiu. I diràs, no n’hi per tant. Una marató s’assembla a les velles tómboles franquistes que recollien doblers per als, així els anomenaven, xinets o els nens desprotegits de l’Àfrica. Moltes teles espanyoles van voler imitar la Marató de TV3 i les quantitats aportades pels espanyols van ser ridícules comparades amb les quantitats aportades per la comunitat insolidària que és Catalunya! Ens prenen el pèl. Ens atien contra els catalans. Els catalans s’han convertit en els jueus d’Espanya. Són els ciutadans que més aporten a la caixa solidària, a més a més, fan maratons solidàries que són l’admiració de tot el món. Però la culpa és dels catalans. El declivi evident del català insular, el nostre estimat menorquí, culpa dels catalans. La inflació que fa pujar el preu dels aliments i dels productes essencials, culpa dels catalans. La pujada de l’euríbor que afecta greument les hipoteques, culpa dels catalans. Els desnonaments, culpa dels catalans. La crisi sanitària, culpa dels catalans. Idò, per aquestes dates recorda que si tens la desgràcia de patir un ictus, que per res del món no desig, o qualsevol malaltia o afecció relacionada amb el cor, recorda que uns putos insolidaris catalans s’han passat tot un diumenge de desembre, dia que el seu adorat Lionel Messi es convertia en un mite etern de l’alçada del propi Job, atenent telefonades, fent aportacions modestes que sumaven o actuant de manera gratuïta i insolidària perquè apareguin nous fàrmacs i nous tractaments i tu -i jo i ell i l’altre, sense necessitat de mirar el seu lloc de naixement, la seva comunitat- puguis, pugui o poguem salvar la vida.
RECORDAR. Representar-se en la ment alguna cosa passada. Fer venir a la memòria de qualcú, alguna cosa, fer-la-hi present. Venir a la memòria, tenir present en la ment, no oblidar. Del llatí ‘recordari’, constituït pel prefix re-, actuant com a propietat de reiteració en direcció cap enrere, i les formes ‘cor’, ‘cordis’, que remeten al cor, al motiu de la Marató solidària de TV3 d’aquest any 2022.
