Eduard Riudavets/Ciutadella – Vaig acabar el llibre que avui us comentaré el passat 10 d’octubre, la data en què arreu del món es celebra el Dia de la Salut Mental. Una casualitat, evidentment, però que em va resultar, com a mínim, emotiva.
No és una novel·la. És una obra de no-ficció segons la definició del mateix autor. Al seu moment vaig escriure a les xarxes: Terrible, dolorosa… i verídica. No exagerava gens.
Els nois de Hidden Valley Road, de Robert Kolker, és un llibre que cal llegir, que tothom hauria de llegir, ni que sigui per conèixer millor el món que ens envolta i que sovint ens neguem a veure. Amb la sinopsi argumental estic segur que entendreu que vull dir:
Durant els anys setanta, sis dels dotze fills d’en Don i la Mimi Galvin van ser diagnosticats amb esquizofrènia. La vida de somni americà que havien construït es va ensorrar sense previ avís per donar pas a un futur marcat pels abusos, la violència i la vergonya social. Se’ns explica la història de tots els membres d’aquesta família.
Sincerament, n’he sortit adolorit d’aquesta lectura, però també més savi i, sobretot, més empàtic amb totes les moltes persones que pateixen una malaltia d’aquestes característiques.
He de dir, perquè aquesta és una secció de recomanacions literàries, que el llibre està escrit magistralment, amb un ritme i un llenguatge que t’atrapen. Malauradament, no és una novel·la, és la narració d’una realitat duríssima, però escrita per un gran escriptor.
L’autor no defuig, en absolut, el dolor immens que produeix la malaltia, en qui la pateix i en les seves famílies:
“Potser el més espantós de l’esquizofrènia (…) és que pot ser d’una emotivitat enorme. Els símptomes no atenuen res, més aviat ho amplifiquen tot. Són ensordidors, aclaparadors per a l’individu i aterridors per als qui els estimen: és impossible que cap persona propera sigui capaç de processar-los intel·lectualment.”
I aquest enorme patiment és entre nosaltres. No és a terres llunyanes, el tenim ben a la vora. Mirau, el passat 10 d’octubre, a Maó, periodistes, polítics, ciutadans en general, es fotografiaven amb un rètol prou explícit: “Viure sense estigmes”. Perquè d’això es tracta, ja n’hi ha prou d’amagar les malalties mentals, ja n’hi ha prou d’estigmatitzar els qui les pateixen. De fet, Els nois de Hidden Valley Road és un clam, de gran valentia, en aquest sentit. Tots els membres de la família Galvin -malalts i sans- van col·laborar amb Kolker perquè el llibre fos possible.
I amb ells vivim l’evolució de la psiquiatria, els tractaments brutals prescrits a les palpentes, la sobremedicació receptada com a recurs pal·liatiu, l’ocultació vergonyosa, la manca de finançament suficient per a la investigació…
Però també un bri d’esperança. Precisament els Galvin van ser la base d’estudis que neuròlegs, psiquiatres, genetistes estan portant a terme i que permeten albirar la possibilitat que en un futur l’explicació i el tractament de la malaltia siguin realitats efectives.
Els germans Galvin van ser diagnosticats als anys setanta. Sortosament, en aquests gairebé cinquanta anys, algunes passes en el bon sentit s’han donat, si bé només, i per desgràcia, en els països més desenvolupats. La ciència avança molt lentament, massa, però almenys hauríem d’aconseguir una societat solidària, comprensiva, empàtica amb tots els que ha pertocat viure el mateix infern que aquests sis nois d’una petita ciutat americana.
Res més. Haureu notat que estic parlant des del cor, per això mateix vull acabar la ressenya amb una frase del llibre:
“La inaccessibilitat de l’esquizofrènia és potser el seu tret més destructiu (…) però l’error és confondre aquesta inaccessibilitat amb una pèrdua d’identitat.” Pensem-hi.
